El Periódico

Concierto Beatles

L'EMBOLICADA HISTÒRIA DELS FRESCOS DEL MONESTIR

Repintant Sixena

El MNAC conserva el Pantocràtor del cor de l'església del cenobi i haurà de retornar les pintures profanes juntament amb les de la Sala Capitular

Repintant Sixena

Divendres, 3 de febrer del 2017 - 20:25 CET

No se sap lo ocurrido amb la decoració de l'absis, pot haver-se perdut ‘in situ’ o haver sigut arrencada

Fins ara, les pintures murals del monestir de Sixena solament havien tingut un nom: Sala Capitular. És el conjunt més important, sens dubte, és el més depurat i el que té un estil més original. Sí, però no és pas l’únic. N’hi ha més. Com a mínim dos més. Però la fixació amb aquesta joia del segle XII que mira a les miniatures angleses i llueix estil bizantí no ha deixat veure la resta del paisatge pictòric de Sixena. Un paisatge que té com a altres elements destacats les pintures de la Sala de la Reina i les de l’església.

Les primeres, anomenades també profanes, porten sorpresa. Poca cosa o gens s’ha dit sobre el tema, però estan incloses en el litigi que enfronta Catalunya i Aragó per les pintures de la Sala Capitular, amb sentència en primera instància favorable a la comunitat veïna. Així, com aquestes, porten l’execució provisional de la sentència sota el braç i juntes hauran d’agafar el camí de tornada al monestir si finalment la jutge ho ratifica.

La demanda no les esmentava, però sí que estaven llistades en el document que es va presentar en la vista prèvia, la que fixa l’objecte de litigi. De manera que, tot i que no s’esmenten ni en la sentència ni en la demanda, les dues parts donen per fet que hi estan incloses. Surrealista. Tant com la sentència que obliga a restituir-les a la Sala Capitular, on no han estat mai. El conjunt, un fris que recorria la Sala de la Reina, té interès per la seva temàtica de caràcter profà, amb escenes insòlites com la d’una dama i un joglar, i la conquista de Sant Joan d’Acre. Es van arrencar el 1960 i es van dipositar aquell mateix any al MNAC. Llueixen a les sales, però en les del gòtic i a una altura que complica gaudir-ne.

Texto Alternativo

CÉSAR CID

 

En la part superior de la imatge s'aprecia un tros del fris que formen les pintures profanes al MNAC.

L’altre cicle, el que cobria l’església (nau i absis), és un puzle més difícil de compondre, amb fitxes que no encaixen i d’altres que falten. Dos fragments dels murals de la nau estan a les reserves del MNAC. La resta no se sap. Un dels del museu no és gens menor, perquè és el Crist Jutge del Judici Final, és a dir, el Pantocràtor del cor. A més n’hi havia 16 de retallats, encara que aquests van deixar el Palau Nacional al juliol, i ja reposen al cenobi en compliment de la sentència de l’altre litigi que enfronta les dues comunitats. El Pantocràtor i l’altre fragment, dos personatges amb bàcul, no se sap quan van ser arrencats, però van ingressar al museu el 1946, després d’haver sigut comprats per la Diputació de Barcelona. Han estat sempre a les reserves, però són, segons afirma el Palau Nacional, «peces conegudes, estudiades i documentades». De fet, Montserrat Pagès, una de les poques historiadores que s’ha dedicat a estudiar el tema, les recull en el seu llibre 'Pintura mural sagrada i profana, del romànic al primer gòtic'. De moment, Aragó no les ha reclamat, però tot arribarà.

Sense peces per catalogar

Més complicat de seguir és el rastre de les pintures de l’absis. D’haver-n’hi, n’hi havia. Es coneixen per les fotografies de l’Arxiu Mas i de l’historiador Ricardo del Arco i per algunes descripcions publicades. Un conjunt presidit també per un Pantocràtor amb escenes de l’Anunciación, l’Epifania, l’Enterrament i el Descendiment. Però sense parador clar. Per no saber, ni tan sols se sap amb seguretat si van ser arrencades o continuen in situ.

Vegem, en l’actualitat queden restes a les parets de l’absis, però tant podrien ser sinòpies (l’empremta que deixa l’arrencada) com les mateixes pintures degradades. De fet, Pagès aposta per la primera opció: «És difícil de creure que s’arrenqués només l’ornamentació secundària [nau i cor] i que, en canvi, les escenes historiades de l’absis, allò que era realment important, es deixés perdre». Però admet que hi ha historiadors que es decanten per l’opció contrària: «Creuen que les pintures s’han degradat al seu lloc original». A favor d’aquesta tesi hi ha les mencions que Josep Gudiol i William Cook fan a l''Ars Hispaniae' de 1980, en què afirmen que les pintures estaven «in situ encara que molt destrossades», afirmacions molt semblants a les escrites pel mateix Joan Ainaud, director del MNAC entre 1948 i 1985, a Pinturas españolas románicas el 1962.

Sigui com sigui, on no són és al MNAC. Ho afirma categòricament Pagès, durant anys la seva conservadora de pintura mural: «De l’absis, al museu, no hi ha res i no hi ha hagut mai res». I va més enllà sobre la possibilitat que hi hagi peces per catalogar: «Poso la mà al foc que en el museu no hi ha cap racó. Tot està controlat i registrat». H