La galeria Eude de Barcelona exhibeix actualment una sèrie de cartells de l'artista David Hockney. Són obres menors, que va fer per encàrrec entre els anys 1964 i 1986, però val la pena veure-les perquè exemplifiquen molt bé la curiositat que l'ha guiat sempre: Hockney pinta a l'oli, fa collages fotogràfics, dibuixa al carbó... Hi ha pocs pintors amb una obra tan coherent i que alhora es deixin temptar pels riscos de l'experimentació.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 55 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 04 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Els cartells de l'Eude també són una manera d'obrir-nos la gana davant la gran exposició de Hockney que ara mateix es pot veure a la Royal Academy de Londres, i que a l'abril arribarà al Guggenheim de Bilbao. Als anys 70, Hockney se'n va anar a Los Angeles i va posar-se a pintar piscines. Buscava els espais amples, deia, la panoràmica. Ara fa cinc anys va tornar a passar llargues temporades a l'Anglaterra rural on va créixer, a York-

shire, i va començar a pintar paisatges panoràmics. El resultat van ser uns quadres enormes, de fins a 15 metres de llargada, que sovint reproduïen el mateix espai durant les quatre estacions. El 2009 en vaig poder veure una primera mostra a Schwäbisch Hall, Alemanya, i em van fascinar aquells arbres, camins, prats i cels ennuvolats. Hockney combina els colors al límit de la inversemblança, com Van Gogh. Als seus boscos, la llum de la tarda torna les ombres malves i els troncs guanyen una aurèola ataronjada.

A la mostra de Londres també hi ha uns 50 paisatges que Hockney ha pintat amb un iPad i després ha imprès amb alta resolució. El resultat és notable, però desagradarà als puristes. «L'iPad et dóna rapidesa del dibuix, més que l'aquarel·la o el carbó, però li falta la resistència del paper», explica Hockney. És la mateixa inquietud que als 80 el va portar a experimentar amb el fax. Per pintar amb l'iPad, fa servir l'aplicació Brushes. Quan ho saps, la descarregues i comences a jugar. Al principi sembla molt fàcil, et sents un Hockney, però aviat veus que no n'hi ha prou. Tan a prop i alhora tan lluny.