El Periódico

ENTREVISTA PUBLICADA EL 2 DE MARÇ DEL 2009

"Només somio tornar a pintar"

En ocasió de la seva elecció entre els 10 finalistes a Català de l'Any, Antoni Tàpies era entrevistat a la contraportada d'EL PERIÓDICO

NÚRIA NAVARRO / Barcelona

Dilluns, 6 de febrer del 2012 - 22:06 CET

Fill d'insubornables catalanistes, Antoni Tàpies (Barcelona, 1923) va ser primer surrealista, informalista després i geni de la pintura matèrica avui cobejat per tots els museus. Ha firmat més de 7.000 obres, ha impulsat una fundació per potenciar l'art contemporani i ha centrat més d'una polèmica (la del Mitjó per al MNAC encara és la més recordada).

--¿Com es troba?
--Em tremolen les mans. Em costa aguantar-me dret. Pateixo pensant que potser no tornaré a posar-me bo.

--És clar que es posarà bo.
--Abans de l'estiu em van descobrir que tenia un problema cardíac. L'artèria irrigava poca sang al cor. Em van proposar posar-me un marcapassos. I va funcionar. Durant l'estiu vaig treballar com sempre. Vaig fer una trentena de quadros. Però després vaig agafar la grip i fa uns dies que m'han operat d'una oclusió gàstrica. Em falten les forces.

--Tornaran.
--Només somio tornar a pintar. Ara ve a casa un senyor que m'ajuda a exercitar braços i cames. La pintura exigeix un treball físic.

--¿Com és aquest treball?
--Crec que sóc més intuïtiu des que tinc més dificultat per combinar coses. Abans agafava dues cadires i les clavava i traginava pots de pintura. I si no funcionava, ho descartava. Ara em posen la tela sobre pla, entre dos cavallets i començo a treballar. Una vegada tens certa experiència, s'ha de deixar camí a la improvisació. I surt. Encara que sovint pateixo perquè alguna cosa no va bé.

--¿Pateix, vostè?
--¡Mare meva! Sóc molt patidor. I no només en l'art, sinó també en el funcionament de les coses de la vida. És la Teresa, la meva dona, la que sempre sap què s'ha de fer.

--Pinta com si practiqués el tir amb arc japonès...
--Pot ser, sí.

--El gest és ràpid, però ve d'una llarga meditació.
--(Somriu) Un oriental va dir que per pintar un quadro s'han de llegir un milió de llibres. A mi em sembla de capital importància la formació i l'interès per la vida. És tot el que tenim, ¿oi?. Una de les meves il·lusions és que les meves imatges estimulin l'espectador a espolsar-se tanta banalitat de la societat, a concentrar-se més en el camí...

--¿Espiritual?
--Espiritual, sí. Un camí més ferm, que li aclareixi l'univers.

--Una tasca difícil.
--Jo ara tinc una certa visió de conjunt, i associo la vida a un món que no coneixem i sobre el qual s'ha d'anar pensant. Jo ja ho vaig fer de jove. Vaig tenir una lesió pulmonar en una època en què no hi havia antibiòtics. Vaig estar gairebé dos anys entre el llit i una hamaca.

--"Pinto el que pinto perquè sóc català", va escriure una vegada.
--Aquest sentiment de pertinença em ve de lluny. El meu avi, Francesc Puig Alfonso, va ser tinent d'alcalde de Barcelona i va fundar la llibreria Puig Alfonso a la plaça Nova. I el meu pare va pertànyer a la Lliga... M'agradaria que tothom combregués una mica amb el meu sentiment a través de la meva pintura.

--Aspirava a reflectir l'univers d'un sol traç, ¿se'n recorda?
--No ho he aconseguit encara. Per això tinc necessitat de seguir treballant. Cinc anys més potser... Però aquest traç de què em parla és difícil d'explicar, és com explicar la vida, que d'això tracta l'art. Aquesta intuïció clarifica molts les coses...

--¿Això és el que li queda per explicar?
--Em queda obrir l'última porta al misteri, ¿no?. No s'ha aconseguit per més científics que ho hagin pensat i més poetes que ho hagin imaginat. Encara que ells han concretat bastant que la terra, el cos, el que és material, tenen tanta importància com el que és espiritual. La perfecció no només ha de venir de les idees nobles, sinó que el tracte a la terra ha d'anar alhora. No ha d'existir la dualitat.

--¿Han entès la seva obra?
--(Somriu). Bé... És discutible. De jove em van criticar molt. Vaig patir. Vaig sentir que havia fracassat. Però van pesar més les ganes de fer coses interessants que l'opinió dels altres.

--Ara pelegrinen a la seva porta.
--(Somriu una altra vegada) Sí, sí.

--Ajudi'm. ¿Com s'ha de mirar un tàpies?
--Amb certa preparació. Hi ha molts artistes que diuen que tothom pot entendre les seves obres. Jo crec que no. És important educar la mirada dels nens, preparar-los perquè siguin sensibles a l'art. Però, compte, que hi ha crítics i comentaristes que traeixen una mica.

--Potser si expliqués més, vostè.
--Això és difícil... A veure, jo crec que, d'alguna manera, el que m'inspira són els meus altres quadros. La meva obra és com una corrupció del que està fet.

--¿Què commou a qui commou?
--Algunes obres de música, que ara sento en la imaginació, perquè no les puc escoltar de veritat.

El hospital Maurizio Bufalini de Cesena ha comunicado la defunción del excampeón del mundo de MotoGP