elPeriódico.cat

Hi haurà qui digui que és una pel·lícula menor, que la podria haver dirigit qualsevol, que prendre un text preexistent, donar-lo a quatre actors de primera fila, tancar-los en una habitació i filmar-los no és una tasca particularment meritòria. Ximpleries. Roman Polanski, és cert, va seguir aquest procediment per dirigir Un dios salvaje, presentada ahir a concurs a la Mostra de Venècia, però què importa si el resultat són 80 dels minuts més hilarants viscuts en un festival de cine en molt i molt temps.

John C. Reilly, Kate Winslet i Christoph Waltz fan broma en la presentació del film, ahir a Venècia. AFP / GIUSEPPE CACACE

Més informació

• Madonna s'estavella

• Tags: Oci i Cultura

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 57 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 02 de setembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Els aplaudiments i rialles que van acompanyar aquesta grotesca comèdia negra en la seva projecció per a la premsa són un signe de la bona mà del director polonès tant amb la comèdia, malgrat que és un gènere que no toca des d'El baile de los vampiros (1967), com orquestrant els cops entre quatre intèrprets en estat de

gràcia.

«La grandesa del guió i el fet de treballar a les ordres de Roman ens va fer sentir als quatre una espècie de saludable aprensió. La por comuna ens va unir», va recordar ahir Kate Winslet. L'acompanyaven els seus companys John C. Reilly i Christoph Waltz i la dramaturga francesa Yasmina Reza, autora de la peça teatral que fa anys que es representa en escenaris de tot el món a càrrec d'intèrprets com Ralph Fiennes, Isabelle Huppert, Jeff Daniels i Hope Davis. De l'equip faltaven Jodie Foster i, naturalment, Polanski, a causa de l'ordre d'extradició als Estats Units que pesa sobre ell.

La breu història transcorre així: Foster i Reilly reben a casa seva Winslet i Waltz per discutir sobre una baralla que ha tingut lloc entre els seus fills respectius -un va deixar l'altre sense dents d'una garrotada-. Inicialment civilitzada, la trobada a poc a poc degenera en un furiós foc creuat de pulles -la millor frase la té Waltz: «cada vegada que veig Jane Fonda a la tele parlant de solidaritat, m'agafen ganes d'afiliar-me al Ku Klux Klan»- acompanyades de vòmit i whisky escocès.

L'ORIGEN DE LA VIOLÈNCIA / La idea és demostrar que els pares no són més civilitzats que la seva progènie i portar a terme una reflexió enganyosament lleugera sobre l'origen de la violència, els retrets soterrats que governen les relacions entre homes i dones i, sobretot, la dimensió vanitosa, cruel i profundament estúpida de la condició humana. Sens dubte, és un tema que forma part de l'estructura genètica del cine de Polanski, però tant o més dels mètodes de Reza. Queda ben clar quan comprovem les connexions existents entre Un déu salvatge i la seva obra teatral més famosa, Art. Ja saben, tres amics la relació dels quals comença a trontollar quan un d'ells compra un quadro completament blanc.

Polanski ha agafat la lletra de Reza i, respectant-la al màxim, l'ha convertit en una pel·lícula de precisió mil·limètrica i un timing endimoniat, que en cap moment s'acontenta d'anar a rebuf del text sinó que fa un ús detallat de l'escenari únic. Fer-nos sentir claustrofòbia és una de les seves estratègies dramàtiques essencials, i no és casual que el director hi recorri en la primera pel·lícula que roda després de passar mesos en situació d'arrest domiciliari a Suïssa. ¿Que podria haver-la dirigit qualsevol? Ho repetim: xim-

pleries.