L'historiador, advocat, polític i promotor cultural Josep Maria Ainaud de Lasarte ha mort aquest dijous a Barcelona als 87 anys, segons ha informat la família. El seu estat de salut s'havia deteriorat els últims anys, en què fins i tot havia perdut la vista, cosa que l'havia apartat progressivament de l'activitat social i cultural.

Ainaud de Lasarte, al rebre la Medalla d'Or de la Generalitat. JULIO CARBÓ

El 6 de maig, Ainaud de Lasarte va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat, màxima distinció honorífica de l'Executiu català, per la seva "destacada trajectòria com a historiador i la seva contribució rellevant en la continuïtat del país", i per ser "un referent de catalanitat i d'afirmació de la cultura catalana", també sota la dictadura franquista.

Resistència antifranquista

Nascut a Barcelona el 1925, de jove Ainaud de Lasarte va militar en moviments de resistència antifranquista de caràcter catalanista, com el Front Universitari de Catalunya i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya.

El 1948 va participar en la fundació de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Es va llicenciar en Dret el 1952 per la Universitat de Barcelona i com a advocat va fundar el Grup D'Advocats Demòcrates (GAD) el 1974.

Dos anys després, Ainaud de Lasarte es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Va ser diputat al Parlament per CiU del 1980 al 1984, en la primera legislatura de la Cambra catalana després de la seva restauració, així com regidor de l'Ajuntament de Barcelona del 1987 al 1990.

Especialista en la figura d'Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, va aprofundir també en la trajectòria de personatges emblemàtics del catalanisme, com Francesc Macià, Francesc Cambó i Ventura Gassol, i d'arquitectes modernistes com Lluís Domènech i Montaner, entre altres.

Extensa bibliografia

'Prat de la Riba, home de govern' (1974), 'Els anys del franquisme' (1978), 'Símbols de Catalunya' (1978), 'Francesc Cambó' (1992) i 'Barcelona, porta europea a Amèrica' (1993), són algunes de les seves obres. També va escriure 'El llibre negre de Catalunya' (1996), 'Ministres catalans a Madrid' (1996), 'Barcelona en clau de pau' (1998), 'Mestres que han fet Catalunya' (2002) i 'Barcelona, anys trenta' (2005).

Va col·laborar durant més de 30 anys en la revista 'Historia y Vida' i a la Gran Enciclopèdia Catalana, així com en diaris, ràdios i televisions, com TV3, TVE-Catalunya, Catalunya Ràdio i COM Ràdio.

Membre destacat de nombroses entitats culturals i socials de l'àmbit barceloní i català, com Òmnium Cultural i l'Ateneu Barcelonès, va rebre diverses distincions, com el Premi d'Honor Jaume I (1994), la medalla President Macià de la Generalitat (2000) i la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona (2006).