elPeriódico.cat

Josep Maria Pou Actor i director teatral

Cum laude. O magna cum laude. O summa cum laude. El que sigui. Ens haurem d'inventar, si no existeix, la qualificació adequada per a l'últim treball de Meryl Streep. M'he quedat garratibat. La seva interpretació de Margaret Thatcher a La dama de hierro és la prova evident que la perfecció existeix. No es pot estar millor. Caic d'esquena. I em moro d'enveja. Per múltiples raons, les principals: pel seu talent, per la seva entrega, pel seu olfacte, per la seva cara i per la seva creu. Una interpretació així

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 56 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 14 de gener de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

-una actriu així- trenca tots els motllos. La Streep no interpreta la Thatcher, la Streep és la Thatcher. I el millor de tot és que a partir d'ara la Thatcher ja no és la Thatcher, sinó la Streep fent de Thatcher. L'actriu reengendra el personatge. I la Thatcher que neix de la Streep, millora la Thatcher i també millora la Streep.

I tot això en una pel·lícula que no fa ni fred ni calor. Més aviat una vida de sants que un bon film. O sigui, que el mèrit és doble, perquè l'actriu està sola davant el perill. Amb una quadrilla de subalterns, això sí, que ja voldria José Tomás. Una cort d'actors anglesos, amb Jim Broadbent al capdavant, que la porten en la cadireta de la reina. És curiós veure com, dins de la pel·lícula, la resta dels actors es converteixen al seu torn en espectadors de la Streep. Actors anglesos presentant armes a una actriu americana que fingeix ser anglesa. ¡Chapeau!

UNANIMITAT TOTAL / El treball de l'actor no és una ciència exacta. En atletisme, 100 metres són 100 metres, 9 segons són 9 segons, i el primer que arriba és el que guanya. Així de clar. En el meu ofici, l'actor que guanya -si guanya alguna c osa- no guanya mai a gust de tothom. El nostre treball és matèria opinable. Només hi ha dues maneres de fer Hamlet: bé o malament. I tot i així, alguns que el fan bé passen per fer-lo malament, i d'altres que el fan malament hi ha gent que el veu bé. Contra gustos no hi ha disputes. O com va dir aquell: «El gust és com el cul, cadascú té el seu». Doncs bé, Meryl Streep aconsegueix el ple fins i tot en això, en el que és opinable. Unanimitat total (o discrepàncies, les mínimes) en l'excel·lència del seu treball.

És un Oscar cantat per endavant. O no. La mateixa Meryl ho sap en carn pròpia: 16 nominacions (¡la que més!) i tan sols dos Oscars. ¿¿Només?? Dir d'algú que només té dos Oscars és donar per fet que en mereix més. ¡I tant! Se'ls mereix tots. Demano que li donin els 14 que li falten i el d'aquest any, a més. 15 de cop. I em quedo curt.