El Periódico

EL PERIÓDICO / BARCELONA

Dissabte, 26 de desembre del 2015 - 16:11 CET

1. SLEATER-KINNEY 29 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound

Ni totes les reunions són només per la pasta ni els discos que en resulten són pura inèrcia. El trio alt-rock d'Olympia venia a presentar el seu primer disc en una dècada i va sonar qualsevol cosa menys funcional: allà estava l'energia esperada, millorada pel pes de l'experiència i les ganes de fer època. El ping-pong de 'riffs' de guitarra, els trenats vocals, la bateria ferotge: tot va funcionar i va vibrar. Directe dels que inspiren grups.


2. CAETANO VELOSO & GILBERTO GIL
13 de juliol, Liceu, Guitar BCN

Els dos gegants de Bahia, units en honor al 50è aniversari de Tropicália, el moviment que a finals dels 60 va injectar modernitat pop a la música brasilera. Un mà a mà al festival Guitar BCN que va travessar repertoris i estils amb sobrietat i gaudi, de l'arrel de la samba i la bossa nova als Doces Barbaros, la influència londinenca, Jamaica i el cançoner llatí. ‘Dois amigos, um século de música’ i un oceà de cançons que són història.


3. JOANNA NEWSOM
4 de novembre, Barts

Superat l'efecte sorpresa de visites anteriors a L’Aliança de Poblenou o al Palau, la californiana va disposar del seu oceànic cançoner per portar de la mà el públic cap a una realitat paral·lela amb els seus intricats textos novel·lescos i les seves composicions suaument esculpides a piano i guitarra. Repertori ampliat amb el seu esvelt ‘Divers’, que va situar Newsom a la talaia d'un neofolk d'avantguarda, eteri i amb vistes al cosmos, que ha creat escola.


4. U2
5 d'octubre, Palau Sant Jordi

Un disc que no es pot qualificar de capital en el conjunt de la seva obra, ‘Songs of innocence’, va ser el punt de partida del millor espectacle dels irlandesos des d'aquell ‘Zoo TV’ que el 1992 van portar al mateix Sant Jordi. Una versió d'U2 més sensible que èpica, fins i tot sense deixar de ser espectacular, que va embastar un relat ben resolt sobre els seus orígens i les motivacions que els van portar on són. ¿Tacticisme cínic? Potser, però també un xou amb poder per commoure.


5. JESSICA PRATT
24 d'octubre, El Teatro Latino, Primavera Club

Ha sigut un bon any per als discos sobre ruptures: Natalie Prass (segon millor internacional de l'any per a EL PERIÓDICO), Björk, Jessica Pratt… Aquesta última va venir a presentar el somiador 'On your own love again' de la forma més despullada: només veu (d'una altra galàxia) i dues guitarres, la seva acústica i una elèctrica acariciada per Cyrus Gengras per crear bells contrapunts. Vam ser transportats per un moment al Greenwich Village dels 60, però sense gens d'impostura.


6. NICK CAVE
22 de maig, Auditori del Fòrum

Qui va anar a l'Auditori del Fòrum per veure un concert de Nick Cave de forma còmoda i relaxada, ho va tenir clar. I lamentaria l'enorme preu de l'entrada. Perquè l'australià venia amb altres intencions: deixar anar el seu costat predicador, posar-se dret sobre les butaques, deixar-se tocar i posar-se mans alienes al pit: “¿Pots sentir el batec del meu cor?”. També hi va haver temes íntims, no obstant: vegeu el doble de 'Love letter' i 'Into my arms'. Bastanta bogeria.


7. JUAN LUIS GUERRA Y 4.40
19 de julio, Palau Sant Jordi

El dominicà va tornar a brillar, més de dues dècades després de la seva esplendor comercial, travessant els seus èxits de sempre amb el substanciós material del seu últim treball, ‘Todo tiene su hora’. Fonent bachates i salses terrenals, libidinoses, i odes místiques lleugeres, casant esperit i matèria en un concert que el va afirmar com a clàssic llatí capaç de regenerar-se com a creador i ‘showman’, ben acompanyat per una ampliada, exuberant, versió del grup 4.40.


8. RAPHAEL
21 de desembre, Liceu, 17 Banc Sabadell Festival Mil·lenni

No existeix un Raphael de mitges tintes: la seva noció de l'espectacle exigeix l'entrega total. I al Liceu va sublimar aquest traç del seu caràcter aliant-se amb un format orquestral (‘Raphael synphónico’) que el va propulsar com a intèrpret i narrador, engrandit com a home espectacle de contorns teatrals i assumint cada text com a part del seu quadern íntim. Un Raphael d'alt octanatge, que va donar nova vida als seus clàssics i a peces llatines en un recital que va arribar gairebé a les tres hores.


9. MARIA SCHNEIDER ORCHESTRA
12 de novembre, Auditori, 47 Voll-Damm Festival de Jazz de BCN

La Maria Schneider Jazz Orchestra és una màquina de precisió exquisita que escolpeix imatges en moviment. Presentava el seu últim disc, 'The Thompson Fields', i la directora i compositora va pintar a l'Auditori un cel travessat per aus migratòries, va invocar els espais oberts del seu Minnesota natal i va posar música als racons més foscos de l'ànima. Ho sap David Bowie, que la va anar a buscar per al seu últim àlbum: ara per ara ningú fa música en gran format amb la mestria de Maria Schneider.


10. NATALIE PRASS
26 d'agost, Sidecar

En el seu (sublim) disc de debut, la cantautora de Richmond pot fer la impressió de certa timidesa. En directe, Prass és diferent: extravertida, expansiva i amb una amplitud de registres prometedora. A Sidecar, va veure, va venir i va arrasar, tant amb el repertori del seu primer àlbum com amb algun tema nou (balada pop 'Last time') i una gran selecció de versions: Carole King, Anita Baker, Janet Jackson i The Supremes. Volem veure-la en escenaris més grans.


La llista ha sigut elaborada amb les votacions de Jordi Bianciotto, Quim Casas, Juan Manuel Freire, Julián García, Roger Roca i Rafael Tapounet

Marco Verratti ha enviado un mensaje claro al Barcelona, después de haber reafirmado su deseo de dejar el PSG