De tots els estius possibles n'hi va haver un que a Espanya es va viure de la manera més trista, el del 1936, quan la guerra civil va canviar el present i el futur de molta gent. El polifacètic Fernando Fernán Gómez va voler retratar aquesta evolució en l'obra teatral Las bicicletas son para el verano, que es convertiria en un gran èxit i obtindria el premi Lope de Vega el 1978. La conseqüència lògica va ser que, pocs anys després, es rodés una adaptació cinematogràfica que va ser dirigida per Jaime Chávarri (Las cosas del querer) per encàrrec del productor català Alfredo Matas (Plácido, El crimen de Cuenca).
Jorge de Juan i Gabino Diego, en una escena de la pel·lícula de Chávarri.
Informació publicada en la página 106 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 21 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
RECORDS D'UNA ÈPOCA / L'acció transcorre en un edifici madrileny i retrata l'impacte que va tenir entre els diferents veïns l'aixecament nacional. L'argument es focalitza en una família formada per un pare d'idees republicanes (Agustín González), una mare que intenta adaptar-se a les circumstàncies (Amparo Soler Leal) i els seus dos fills: una noia que somia ser actriu (Victoria Abril) i un adolescent que anhela tenir una bicicleta per poder passejar amb els seus amics (Gabino Diego, en el seu debut cinematogràfic). El noi convenç el seu progenitor perquè l'hi compri, tot i que ha suspès una assignatura, però l'esclat de la guerra provoca que la promesa acabi caient en l'oblit.
La cinta recorda aquells anys en què la ràdio era el principal mitjà de comunicació, el cine i els llibres ocupaven les hores dels xavals i als actors se'ls anomenava còmics. També conté referències a clàssics de la pantalla com Duelo al sol, ja que l'escena inicial d'aquest western va inspirar la seqüència en què la miliciana interpretada per Laura del Sol balla per als soldats republicans.
La pel·lícula va ser un èxit de taquilla malgrat que ni el mateix director estava content del resultat. Chávarri explicava que va haver de filmar-la en nou setmanes i es va veure obligat a reduir el text original (de tres hores de durada) a la meitat, cosa que va suposar eliminar múltiples passatges i que els salts en el temps fossin una mica abruptes. El rodatge va ser dificultós ja que gran part es va fer en exteriors de la ciutat de Madrid sota unes elevades temperatures, amb so directe, protagonistes infantils sense experiència i molts extres.
A Fernando Fernán Gómez tampoc li va agradar i, quan el realitzador li va preguntar la seva opinió, li va contestar que li semblava «una merda». L'autor destacava que l'obra era cent per cent anarquista, com ell, i que les referències en aquest sentit havien desaparegut. El productor també va decidir que el repartiment havia de ser diferent de la versió teatral i únicament hi va mantenir Agustín González.
PUNTS FORTS / Vista amb la distància del temps la cinta resulta una mica descompensada, en alguns moments sembla la versió reduïda d'una minisèrie televisiva, però conté bones interpretacions (sobretot de Gónzalez, una jove Victoria Abril i el debutant Gabino Diego), una eficaç direcció artística (obra de Gil Parrondo, guanyador de dos Oscars) i alguns moments memorables com la conversa familiar sobre el misteri de les llenties que desapareixen cada dia, lúcida i commovedora radiografia de les conseqüències de la fam. El retrat del final d'un somni anomenat república i l'inici del malson del franquisme.
El més llegit
25/05/2012 Barça
26/05/2012 Barça
26/05/2012 Barça
El més comentat
El més valorat
El més enviat
 |
 |
 |
 |
 |
