El Periódico

Venta entradas OBC Cinema

ANTOLOGIA URGENT DE LA CITA

Les frases electròniques més subratllades en català VICTUS LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT INFERNO

Amazon té accés als fragments més destacats pels lectors

ELENA HEVIA
BARCELONA

Dimecres, 7 de maig del 2014

Subratllar o no un llibre és per a molts lectors una qüestió moral. ¿Està bé fer-ho? Deixant clar que sub­ratllar i/o escriure als marges d'un llibre que t'han prestat o que pertany a una biblioteca pública no és una cosa gaire cívica (nens, no ho feu) cadascú s'enfronta, o no, a aquest dilema a la seva manera. Sub­ratllant a tinta o a llapis, destacant paràgrafs que tenen a veure amb les pròpies idees o emocions, que resumeixen a la perfecció el que es pensa, o bé -i això ja és més estrany- amb què s'està diametralment en contra. Encara que també pot ser un excel·lent recordatori per trufar una futura conversa amb una cita. Sub­ratllar era fins al moment en el tradicional format en paper un vici privat i íntim, però la tecnologia digital ho capgira tot i no només permet el sub­ratllat virtual sinó que, en temps de socialització en xarxa, també possibilita -i això pot despertar més d'un recel per als amants de la seva intimitat- accedir als paràgrafs més destacats pels lectors.

Això és el que ha fet Amazon, que gràcies al seu llibre electrònic en exclusiva, el Kindle, és capaç de comptabilitzar quins són els llibres més subratllats del mercat i quins són exactament aquests fragments. Però no només això, també poden saber la velocitat a què es llegeix o en quin punt exactament s'ha deixat el llibre.

En l'àmbit de la literatura en català, el descobriment d'aquestes frases es presta a una sociologia d'urgència (i una mica d'estar per casa, cal dir-ho tot) perquè bona part del que se subratlla té a veure amb el procés sobiranista. És el cas de Victus, el best-seller d'Albert Sánchez Piñol, el primer de la llista, tan fàcilment interpretable en els temps actuals. Dues són les cites més destacades de la novel·la, la que es reprodueix parcialment a l'esquerra i aquesta altra: «En la mentalitat del comú dels catalans nia un principi moral únic, tan defectuós com entendridor: sempre estan segurs de tenir la raó de part seva. No són l'únic poble a qui li passa. El que té d'extraordinari el cas català és el que en dedueixen: com que tenen la raó, el món els hi acabarà donant [...]»

MENYS SIMPATIA / També seria el cas d'Anatomia d'un desengany, de Germà Bel, en què els lectors concreten la tan comentada desafecció espanyola: «Una primera conclusió obtinguda és que els catalans són el grup que és valora amb menys simpatia, la qual cosa equival a ser vist com el grup més distant, més diferent, aplicant les hipòtesis comunament compartides en l'anàlisi acadèmica dels grups socials». O aquest breu i reptador fragment d'Història de Catalunya, de Toni Soler: «L'any 988, el comte de Barcelona Borrell II es va negar a retre vassallatge al rei franc Hug Capet».

Fins i tot una frase tan poc terrenal del celebrat Jo confesso, de Jaume Cabré, com «la raó humana no pot vèncer les potències irracionals de l'emotivitat anímica» adquireix amb el subratllat una nova llum.

El argentino anotó su primer gol con la camiseta del Barcelona