Una veu, una guitarra i un quadern de cançons sensibles i incisives van fer possible una gran nit per a Caprichos de Apolo. Quan Janis Ian va obrir la boca per entonar la primera cançó, Through the years, el pati de butaques va quedar mut i sorprès per les ben perfilades qualitats de la seva veu. Sorpresa a un costat i a l'altre de l'escenari, ja que la cantautora no s'esperava, va dir, una sala amb entrades esgotades i amb un ambient tan expectant. «Més que feliç estic estupefacta», va assenyalar després de la segona peça, When the party is over.

Janis Ian, durant el concert de dimarts a la sala Apolo. FERRAN SENDRA

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 58 de la secció de Televisió i Radio de l'edició impresa del dia 02 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Esperem que se'n recordi més d'aquesta nit que de la seva primera visita a Barcelona: segons van apuntar ahir a aquest diari fonts de TV-3, va ser el 1988 a l'Angel Casas Show, on va cantar At seventeen acompanyada de dos músics, encara que en l'entrevista publicada ahir situés aquella actuació televisiva en una anònima «ciutat del nord». El d'Apolo va ser el seu primer recital a la ciutat, i difícilment podia haver sortit millor. Un repertori generós en dos blocs amb intermedi. Janis Ian va comunicar i va emocionar, i va exhibir un domini amb la guitarra en peces com la bluesy Bright nights and promises.

CLÀSSICS PRIVATS / Gairebé la meitat del repertori el va posar Between the lines (1975), del qual va interpretar vuit cançons. Material acollidor i confessional com From me to you, Tea and sympathy i Light a light, i accents més foscos a Watercolors. Aquestes peces tenen avui un aspecte de clàssics privats que aguanten el pas del temps. Com l'antiracista Society's child, que va compondre als 13 anys. O les commovedores notes personals d'I hear you sing again (dedicada a la seva mare, que va patir esclerosi múltiple) i My autobiography.

Després va sonar At seventeen, lament de «noia lletja» en un món de «reines de la bellesa» (com Not a pretty girl, d'Ani DiFranco, dues dècades després), i va caure un bis amb Jesse (sense micròfon) i Stars. Deute saldat, i no serà l'únic d'aquest any: aviat ens visitaran dues il·lustres dames més, Judy Collins i Buffy Sainte-Marie. ¿I quan Carole King?