Antònia Font torna a Barcelona, 10 mesos després de publicar Lamparetes, per sumar-se al programa del Festival del Mil·lenni (Auditori, 21.00 hores, amb Bremen com a grup convidat). Joan Miquel Oliver està enfeinat escrivint la seva segona novel·la, i parlem amb el cantant del grup mallorquí, Pau Debon, que anuncia una pròxima aturada del grup durant uns dos mesos per la seva imminent paternitat.

Antònia Font, en una imatge promocional, amb Pau Debon ajupit. EL PERIÓDICO

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 56 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 22 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

-Així que és una aturada temporal, no un final de gira com el de Manel.

SEnDNo ens vam plantejar això com una gira; fem els concerts que ens surten. Però els embarassos són una força major. A l'estiu tornarem a estar actius, segur.

-¿Ha canviat la seva visió de les cançons de Lamparetes després d'aquests mesos de concerts?

SEnDHan madurat bé. Estem contents. A mesura que les vas cantant te les vas fent més teves i acaben funcionant soles.

SEnD¿Soles? ¿No hi ha perill de pilot automàtic?

SEnDAixò pot passar. Ens ha passat amb cançons de fa temps. Però tenim una discografia que ens permet anar canviant al nostre gust. Podem deixar de tocar una cançó i recuperar-la més endavant.

-Tom Waits deia que tocar cada nit una mateixa cançó era com destrossar-la, mentre que Keith Richards assegura disfrutar cada nit de Satisfaction. ¿Amb quina actitud s'identifica més?

-Home, això és molt personal. Té a veure amb el fet d'estar a gust a l'escenari. Si una cançó ja no estem a gust tocant-la, doncs no la toquem, per molt hit que sigui. El més important és estar còmode amb el que fas.

-Però, pel seu bagatge de grup de festes majors, ¿no estan acostumats a tocar el que la gent vol?

SEnDNo, no ho crec. Vam començar com a grup de festes majors perquè en aquella època ens agradava fer això. Però hem deixat de tocar, per exemple, En s'estiu, del primer disc, i això que ens la demanaven molt, sobretot a Mallorca. Hi havia altres cançons millors amb què ens sentíem més còmodes.

SEnDTocar a l'Auditori deu plantejar diferències respecte a una festa d'estiu.

SEnDSí, però nosaltres som els mateixos, i tenim la sort de disposar d'un repertori que ens ha funcionat tant en una sala tipus Auditori com en un festival.

SEnDAmb aquest disc han tocat dues vegades a Madrid, i també a Saragossa, Burgos... Des dels temps de la Dharma i la cançó, als anys 70, que un artista de parla catalana no s'enfrontava al mercat espanyol. Ara, Manel i vostès ho estan provant. ¿Els grups anteriors ho donaven per perdut sense intentar-ho?

-Sí, això ha passat, segur. Abans, en els grups que cantaven en català hi havia un problema generalitzat de por i falta de confiança. Un artista ha de presentar el seu treball amb tota la convicció, pensant que el pot exportar a qualsevol lloc del món. A Espanya hi ha gent que et posarà una barrera d'entrada per cantar en català, i gent que no, i s'hi ha d'anar a tocar sense por. Nosaltres, quan vam publicar Alegria (2002), vam anar a Sevilla i Oviedo, i hi havia gent a qui li va agradar. També hem actuat a Alemanya...

-Però la seva paisana Maria del Mar Bonet diu que a Madrid, després de 45 anys de carrera, encara li pregunten per què canta en català.

-A nosaltres també, encara que aquest any ja no tant. Segurament l'hi devien preguntar molt a Manel i quan nosaltres vam treure el disc, una mica després que ells, ja no van tornar a fer la pregunta. Això del disc en castellà ja fa temps que no ens ho plantegen. Nosaltres sempre els diem que cantem en català perquè vivim en català, i això és d'una lògica aclaparadora. Però sempre hi ha hagut un públic espanyol sense prejudicis lingüístics.

-Aquesta vegada, ¿tornaran a trigar cinc anys a gravar un altre disc?

-¡I ara! Molt aviat hi haurà un nou disc d'Antònia Font. El Joan Miquel (Oliver) està treballant sempre les 24 hores, i ja tenim idees bastant avançades per a les noves cançons. Segurament les gravarem al llarg d'aquest any.