El Periódico

La Bíblia dels prodigis

L'últim llibre d'Eduardo Mendoza és una evocació tendra i irònica de les seves lectures infantils de les sagrades escriptures

La Bíblia dels prodigis

JUAN MANUEL PRATS

Dijous, 20 d'abril del 2017 - 21:41 CEST

Quan a Eduardo Mendoza li pregunten on i com va néixer la seva vocació literària, acostuma a respondre que va ser de petit, llegint, i entre les lectures iniciàtiques hi acostuma a destacar, a més dels tebeos, les d’Història Sagrada, una assignatura obligatòria en els programes escolars de la postguerra en què com si fossin contes, de manera gairebé mitològica, es repassaven els passatges més notoris de la Bíblia: la trobada d’Eva i la serp, l’expulsió de l’edèn, el diluvi universal, el crim d’Abel, la torre de Babel.

Mendoza va reconèixer ahir, unes hores després de rebre el premi Cervantes, que aquelles narracions van fer brotar en ell la fascinació per la paraula escrita i els mons de la ficció. Els deu tant que el seu últim llibre, titulat Las barbas del profeta i publicat per Fondo de Cultura Económica, és «un homenatge» en forma d’assaig autobiogràfic, amb tocs irònics, a tot el que va sentir llegint aquelles pàgines.

VIDES DE SANTOS 'GORE'

«Quan era petit vaig anar a un col·legi molt avorrit i el meu únic entreteniment consistia a escoltar les històries de la Bíblia, perquè sonaven fantàstiques, i les vides dels sants, que eren tremendament gore», va reconèixer al disculpar-se per presentar-se embotit en el jaqué que havia vestit al matí al recollir el medalló del premi, que va brandar com un trofeu taurí entre aplaudiments del públic. La cara delatava cansament, però es va refer i es va submergir en un improvisat i divertidíssim viatge per les estampes bíbliques que més l’havien captivat de petit.

«Eren històries absurdes, però sonaven fascinants. ¡I alhora eren sagrades!», va subratllar abans de narrar algunes de les seves gestes favorites. «Resulta que Samsó tenia una força enorme, però va trobar una nòvia que era agent doble i va acabar amb ell tallant-li els cabells. ¡Increïble! Un altre sentia una veu que li ordenava matar el seu fill. ¿Per què? Doncs no ho sabem. De sobte, Déu apareixia en un esbarzer i després es convertia en un cérvol. Hi havia centaures raptant nimfes i tot era estrany, però estava explicat de manera tan natural que resultava tranquil·litzador. No com ara, que existeix l’FMI i s’ha de fer la declaració de la renda», va dir entre riallades del públic.

HOMENATGE "RESPECTUÓS"

L’humor és una constant en la literatura de Mendoza i el seu últim llibre no desmereix aquesta trajectòria, però l’autor va deixar clar que a través de la seva mirada retrospectiva ha volgut traçar un «homenatge tendre i respectuós» a l’Antic i el Nou Testament. Declarat «no creient», va reflexionar: «Només es pot ser ateu del Déu en què es creu, curiosa contradicció. Aquesta idea sempre m’ha rondat pel cap, gairebé tant com Barcelona».

L’al·lusió geogràfica era fruit de les reflexions que havia exposat minuts abans sobre la ciutat que el va veure néixer, escenari de la majoria de les seves novel·les. «Tota la vida que intento escapar de Barcelona, però sempre hi acabo tornant», va confessar. No va planificar mai aquesta ubicació literària i va ser més aviat la troballa del «filó d’històries» que hi tenien lloc, i que ningú s’havia parat a explicar, el que va persuadir el seu olfacte de narrador. Com les que passaven en la ignorada urbs canalla dels anys 70, «quan hi havia un bingo a la Pedrera i no s’anomenava la Sagrada Família a les guies turístiques». Es va preguntar si aquella Barcelona era millor o pitjor que la d’ara i no va saber respondre. «La ciutat i jo formem una parella estable i estic disposat a morir agafadet de la seva mà», va prometre.

El +

La baja de Suárez dibujará un ataque nuevo en el equipo que este sábado se mide al Alavés