elPeriódico.cat

És cert que el director Nicolas Winding Refn és sobretot un estilista, i que la seva nova pel·lícula és un apassionat pastitx d'elements propis del neo noir dels 80. Però no només és això. En un temps en què el cine d'acció confon per sistema el mer frenesí amb la verdadera capacitat d'excitació, Drive és un recordatori de com pot ser de poderós el gènere quan cada pla i cada frase tenen un propòsit i aconsegueixen un impacte màxim.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 67 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 28 de desembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Refn gestiona temes purament pulp -la venjança, el sacrifici, la redempció- amb elegància i gravetat. Converteix l'actioner en art majúscul, en part gràcies a la seva habilitat per injectar sensibilitat europea a una faula clàssicament americana plena de cotxes, armes de foc, dones fatals i diners: el retrat d'un llop solitari posseïdor d'habilitats preternaturals al volant, capaç de la màxima tendresa i la més atroç brutalitat, i incapaç d'escapar-se del seu heroic destí.

Refn fa un ús de la composició, la llum i el muntatge que està anys llum per davant de la majoria de directors que treballen el gènere, i no es deixa atrapar pels seus arquetípics personatges ni el seu formulari argument ni, per un altre costat, s'entesta a reinventar o subvertir res. Tan sols ens demostra què és fer cine negre realment bé, construint una tensió extraordinària abans d'esclatar en rampells breus però implacables de violència, mai tan efectius com en aquella seqüència rodada en un ascensor, que en tan sols uns segons fa transitar la pel·lícula del cine romàntic al violent thriller de venjança, i que durant anys serà desconstruïda per cinèfils i estudiosos. Per si mateixa, aquella escena explica per què Drive resulta tan irresistible i inacabablement seductora.