Convoqui dos veterans escriptors que no tenen ni necessitat, ni vocació, ni ganes de treballar-se una imatge de mare Teresa de Calcuta i faci'ls parlar de la virtut cívica de l'honestedat. El primer que passarà és que Juan Marsé i António Lobo Antunes confessaran la seva incomoditat i la seva «ineptitud». Però això només és el principi. La segona cosa que succeirà és que el lisboeta i el barceloní miraran, amb ofici, de justificar la seva presència davant el públic que omple el hall del CCCB. Amb quatre anècdotes, però també acotant el terreny al voltant de l'honestedat en la creació literària.

Juan Marsé i António Lobo Antunes, ahir al CCCB. ELISENDA PONS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 52 de la secció de Televisió i Radio de l'edició impresa del dia 21 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Des de l'ètica artesanal, el català intentarà deixar alguna resposta. ¿No van ser honestos amb les seves idees fins i tot els feixistes Pound, Pemán o Foxá?, es pregunta Marsé, per respondre: «Tot es redueix a la relació personal de l'autor amb el text. Si dónes per bona, o no, alguna cosa que no està a l'altura del que t'has proposat. 'L'atenció en la feina és l'única convicció moral de l'escriptor', està escrit en un quadret que tinc allà on treballo». ¿Pot ser honest l'escriptor que només pensa en el que demana el públic? «Quan estic escrivint no penso en el lector que em llegirà, penso en el lector que sóc jo», replica.

El portuguès deixarà el personal en canvi només amb preguntes («no tinc respostes», diu). ¿És honesta la suspensió de la incredulitat que exigeix la ficció? ¿Poden ser honestos literàriament «fills de puta en la vida real» com Céline i Pound? ¿És honesta la còpia disfressada d'homenatge? ¿No és enveja «saludable» perquè un artista emuli els millors? ¿I una bona mentida?

I al final, el que passarà és que Lobo Antunes sumirà l'auditori en un silenci concentrat. «Si l'home s'alça sobre les seves cames projecta una ombra que el fa més gran que si mateix i que li permet sobreviure a la mort». Aquesta vindria a ser, pel que es veu, la frase que va murmurar el portuguès. I també que Marsé excitarà el personal amb les seves confidències -incitades per Emilio Manzano- sobre la seva dimissió del jurat del Planeta, després d'haver denunciat el nivell «subterrani» aquell any de Maria de la Pau Janer.

«Em van dir narcisista, però no sabien què hi havia darrere», va explicar ahir. Que només hi va ser dos anys, i perquè li van demanar que substituís Vázquez Montalbán. Que ja el primer any li va demanar canvis a José Manuel Lara, i va tornar a fer-ho l'any següent, en una reunió amb testimonis i amenaçant de dimitir. És a dir: que se li donés el llistat complet i accés a les obres presentades, a més de les cinc finalistes, com en altres premis -«Lara no em va creure i vam trucar a Beatriz de Moura per demostrar que era així»-, que es milloressin els informes comercial i literari que les acompanyen («eren infames, lloaven obres que no valien res») i que es permetés al jurat respondre als periodistes. «I en la roda de premsa, quan van preguntar per la qualitat mitjana de les obres presentades, vaig pensar 'aquesta és la meva'». Sis anys després, sosté: «Va ser molt desagradable, però tinc la impressió que vaig fer el que havia de fer».