elPeriódico.cat

A Un método peligroso, el director canadenc explora la relació que, a principis del segle XX, van mantenir Sigmund Freud i Carl Jung. O sigui, el naixement de la psicoanàlisi.

David Cronenberg, en una imatge promocional de la seva pel·lícula per al festival de Toronto, al setembre. ARXIU /AP

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 73 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 25 de novembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

-Ha volgut explicar aquesta història des de fa més de 10 anys. ¿Què l'atrau tant?

-La riquesa de l'època, per exemple. La gent creia en el progrés, pensaven que l'ésser humà estava avançant culturalment i intel·lectualment, que qualsevol problema es podia resoldre de forma racional. Freud, en canvi, va dir que això era una il·lusió, que sota la seva façana l'home amaga un terrible potencial per a la crueltat i la barbàrie. La primera guerra mundial li va donar la raó.

-Sens dubte. Molta gent es va sorprendre que una guerra tan brutal com la dels Balcans pogués succeir al cor d'Europa a aquestes altures. Freud diria: 'Us ho vaig dir, però no em vau escoltar'. Vivim una il·lusió. Estem envoltats d'una tecnologia increïble, som el que Marshall Mcluhan va anomenar un veïnatge universal, però en un poblet hi poden passar coses molt lletges. Es fan servir telèfons mòbils molt sofisticats per matar. Seguim sent uns animals. ¿Podem canviar? No ho crec.

-Des de sempre. Que decidim compartir la nostra vida personal, els nostres somnis i les nostres pors amb una persona que no coneixem em sembla fascinant. A més, la tasca d'un artista és molt semblant a la d'un psicoanalista. Si crees un personatge, crees un drama, i com va dir George Bernard Shaw, el conflicte és l'essència del drama. Per plantejar un conflicte has d'entendre la gent, i per a això has de pensar d'una manera psicoanalítica.

-Woody Allen ha estat fent teràpia durant 40 o 50 anys, així que suposo que això deixa clar que no li funciona. Crec que Freud es quedaria bocabadat davant casos així. Ell agafava un pacient, el tractava durant cinc o sis sessions i després l'enviava a casa. No pensava que la psicoanàlisi hagués de ser el teu amic de per vida.

-Ja va parlar de la psicoanàlisi a Cromosoma 3 (1979). En aquell film la psicoteràpia es relacionava amb la transformació del cos. ¿En quin sentit estan connectats?

-Freud va demostrar que la psicoanàlisi està molt orientada al cos, en una època en què parlar de vagines i penis era tabú. Per exemple, tenia pacients que patien estranyes fantasies, pors i traumes, i es va adonar que havien estat víctimes d'abusos per part dels seus pares. Jung, en canvi, es va allunyar del cos. Quan comences a parlar de transcendència i espiritualitat de l'ànima estàs negant el cos, i això és el que va fer ell. Es va convertir en un líder religiós en lloc d'un metge.

-¿De veritat?

-A la seva autobiografia, Recuerdos, sueños, pensamientos, parla de visions que va tenir quan tenia 10 anys. Si jo fos un psicoanalista i algú em portés un nen que digués que té aquestes visions, pensaria que el nano és boig. Eren somnis completament psicòtics, i alguns de molt religiosos. Per això crec que Freud i Jung sempre van estar destinats a separar-se. Només van estar en sintonia durant un temps molt breu.

-Són exigències dramàtiques. No faig propaganda ni miro de vendre res, només penso que aquestes persones eren molt interessants, i apassionades sobre les seves idees, i les van fer part de les seves vides. En aquell moment, tothom es volia dedicar a la psicoanàlisi. La idea de poder de penetrar en la ment de les persones i així ajudar-les era molt seductora. És una època fascinant.

-No, però tot i així és molt refrescant recrear una època en què les persones, fins i tot encara que estiguessin equivocades en els seus arguments, eren tan elegants i educades defensant els seus principis. El nivell de debat intel·lectual era bastant alt. Avui, en canvi, els polítics només diuen estupideses.