«Barcelona sigue prisionera de esa torre y ese hechizo que se llaman España», escriu el català Javier Calvo a la pàgina 283 de la novel·la amb què ha obtingut el premi Biblioteca Breve 2012, El jardín colgante. Després Espanya, l'Espanya del 1977-78, la consagrada per a la posteritat com l'Espanya de la Transició i recreada per Calvo com La Nueva España, és «un castillo aletargado», «una mentira», un jardí penjat «sin pasado ni futuro». Un país que no és un país. L'origen de la Gran Impostura, en definitiva, la font de la crisi actual i d'un final del món que ja és història. O sigui, un conte de fades.

L'atemptat contra Carrero Blanco, un dels detalls del llibre de Calvo. ARXIU

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 62 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 22 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Per revestir aquest arsenal ideològic, no per feèric menys lúcid i controvertit, ni per espectral menys hilarant en la seva anàlisi històrica, Calvo ha optat a El jardín colgante per insistir en un gènere, el policial, i uns referents, els del punk, que havia freqüentat en obres anteriors.

CARROLL, OZ I ELS GRIMM / Així, i entre al·lusions als miralls de l'Alicia de Carroll, les rajoles grogues d'Oz i els personatges dels Grimm -els seus noms s'apliquen a terroris-

tes-, la novel·la narra l'operació que un agent dels serveis secrets orquestra al voltant d'una organització d'extrema esquerra, la TOD, en què té diversos infiltrats.

De la mateixa manera que a Corona de flores, encara que en una Barcelona 100 anys posterior, l'autor posa sobre la pista del cas dos inquietants personatges, el calculador Arístides Lao, afectat de síndrome d'Asperger, i el descentrat Melitón Muria, incapaç d'entendre que tota la seva feina respon a una colossal manipulació. I com en diversos relats de Calvo, particularment el Rosemary de Los ríos perdidos de Londres, la banda sonora arrenca amb The Cure (d'un dels seus temes procedeix el títol), i es ramifica a partir de Patty Smith, Iggy Pop, els Sex Pistols, The Voidoids fins a Pere Ubu. Novel·la negra o d'espies, per tant, i subcultura de la transgressió...

ESTIL RIC I MÉS MADUR / També hi ha a El jardín colgante detalls tan realistes com per exemple un meteorit que causa alteracions climàtiques, i detalls tan ficticis com ara l'atemptat de Carrero Blanco, o potser és al revés. I drogues, hi ha drogues, i whisky DYC i Vacaciones en el mar i humor, paròdia, sarcasme. I llengua, prosa, adjectius: un estil ric, únic, polit, encara que menys exuberant que en altres ocasions, més madur. Ah, i hi ha, és clar, relacions humanes enverinades.

Dit d'una altra manera: a El jardín colgante hi ha gairebé el més bo de Javier Calvo, tot el que l'ha fet créixer com a escriptor. Però hi ha una gran, tremenda, fulgurant novetat: que l'autor d'El dios reflectante, el postmodern que rendia tribut a Benet i jugava al perfecte samplejat a les seves primeres novel·les, l'artista afectat de maleïdisme a la vegada nociller i antinociller, ha decidit agafar el toro per les banyes i enfrontar-se a un dels reptes literaris més grans de la seva generació: el naixement polític del seu entorn social. És a dir, el conte de fades de la transició. Un mite, a més a més, que narrat per Calvo aixecarà polseguera, potser la necessària, potser menys en aquests temps de narcosi. Aquesta és, en fi, una novel·la que etiqueta un autor, encara que sigui per bé. Perquè El jardín colgante, que ningú ho posi en dubte, és una novel·la política. La d'algú, d'aquí ve la seva valenta inclusió en la nòmina del Breve, a qui els llops, els ogres i els fantasmes de la vida real li fan por precisament perquè aparenten no existir...

3 EL JARDÍN COLGANTE

Javier Calvo

Seix Barral. 368 pàg. 19,90 €