Encara que feia temps que sabíem que Tàpies estava malalt, la seva mort ens pren el millor dels pintors catalans del nostre temps. Quan a començamentdels 60 la galerista Martha Jackson perd Pollock (es va matar en accident de cotxe), troba en Tàpies el seu successor europeu. Quan avui la Tate Modern explica a les seves sales l'art del nostre temps, escull només Tàpies entre els artistes vius. Aquesta és la seva dimensió: la cúspide de la piràmide. Un mestre, un clàssic, l'artista català actual més internacional.

Més informació

• Tàpies etern
• Un camí insubornable de recerca de si mateix
• «¿Espiritual? Sí, espiritual»
• L'obsessió per investigar i compartir
• Desapareix un pintor eternament jove
• L'horitzó del paisatge

• Tags: Oci i Cultura

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 5 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 07 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

¿D'on arrenca el seu art? ¿Com es forja? Encara que sempre va voler ocultar-ho -com Juan Ramón Jiménez amb els seus primers poemes-, Tàpies va néixer de la cultura visual de l'últim Noucentisme, del realisme. I des de la realitat va configurar la seva obra. Primer amb els retrats ingresians, nets i freds dels seus amics i familiars. Després buscant la profunditat que la realitat oculta en el misteri, en l'enigma, en la màgia del Dau al Set i dels monstres sorgits del somni i de les entranyes de la terra que veia, com Ponç, tan clares mentre dormia. Mai vaig entendre per què va renegar dels seus orígens. Tampoc l'obsessió d'alguns per llegir la seva obra en clau política.

L'atzar i l'imprevist el porten a fixar-se en la realitat més pròxima i no hi ha res més real que el mur. Un espai on passen coses: matèria tàctil, elegant cal·ligrafia i la poesia del signe. Aquests tres elements expliquen els últims més de 50 anys d'una evolució coherent, mai arbitrària, sense concessions. Tàpies va aprofundir en aquesta realitat com sant Joan de la Creu buscant el no-res i va aconseguir captar-la en els seus quadros blancs dels 60. Llavors es va adonar que amb la cultura occidental no en tenia prou, una cultura que havia estat font de conflicte i tragèdia en els de la seva generació, i va buscar en la cruïlla d'altres civilitzacions: l'Índia i la Xina. Tàpies va ser sempre un pintor realista, per això no em va sorprendre gens veure com el 1996 prologava l'exposició que el Reina Sofia va dedicar a Balthus.

Quan un home mor deixa ben poca cosa, quan un artista mor deixa un món. De Tàpies ens queden els quadros, els escrits i el buit que queda al perdre un dels més grans.

DIRECTOR DEL MACBA