elPeriódico.cat

Donat que, actualment, la cultura cinematogràfica dominant es basa en la saturació visual i l'estrèpit sonor, l'èxit de The artist és una raresa. Perquè la màxima qualitat d'aquest film del qual tothom parla i que arriba demà a les nostres pantalles és anacrònica: el silenci. Efectivament, 70 anys després que el so fes del cine mut una cosa comercial i estèticament obsoleta, heus aquí un melodrama francès en blanc i negre, ambientat al Hollywood dels anys 20, protagonitzat per dos actors desconeguts i en què, efectivament, no es pronuncia cap paraula, o gairebé cap.

BLANC I NEGRESota aquestes línies, Jean Dujardin i Bérénice Bejo, protagonistes de 'The artist'. A la dreta, dos fotogrames més del film.

BLANC I NEGRESota aquestes línies, Jean Dujardin i Bérénice Bejo, protagonistes de 'The artist'. A la dreta, dos fotogrames més del film.

BLANC I NEGRESota aquestes línies, Jean Dujardin i Bérénice Bejo, protagonistes de 'The artist'. A la dreta, dos fotogrames més del film.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 62 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 15 de desembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

No és precisament el tipus de proposta que fa que un productor es fregui les mans. «Vaig sentir com una forma moderna de censura: ningú em va impedir fer-la, però sentia que no hauria de fer-la», recorda el director Michel Hazanavicius. «Tots els productors em deien el mateix: ningú vol veure una pel·lícula com aquesta. Un es va negar a llegir el guió, perquè no volia dir no a un projecte que, sospitava, li encantaria».

MILLOR ACTOR A CANNES / The artist, doncs, no hauria d'haver estat un èxit. Però ho és. Va entrar en la competició del Festival de Cannes en l'últim minut i els seus productors se'n van anar de la Costa Blava havent-la venut, i per xifres milionàries, a tot el món -el seu protagonista, Jean Dujardin, va obtenir a més a més el premi al millor actor-. Des d'aleshores, ha estat la preferida del públic en certàmens com Toronto i Sant Sebastià, èxit de taquilla a França, millor pel·lícula del 2011 segons el New York Film Critics Circle i, és clar, favorita per als pròxims premis Oscar. Si es compleixen els pronòstics, serà el primer film mut candidat en la categoria reina des d'El patriota (1928) i, en tot cas, ja és el de més èxit des dels dies de les germanes Gish.

COM DOUGLAS FAIRBANKS / En aquella època, Hollywood encara es deia Hollywoodland, i les pantalles estaven poblades per pallassos extravagants, heroïnes pàl·lides i irresistibles galants. El protagonista de The artist, George Valentin (Dujardin), pertany sens dubte a aquesta última categoria. Els cabells amb brillantina, les dents resplendents, el bigoti impecable i el narcisisme pujat, és una estrella de cine modelada a imatge de Douglas Fairbanks. Però el seu carisma comença a esvair-se amb l'arribada del sonor. Mentre la seva amant Peppy Miller, una ambiciosa noia extra (Bérénice Béjo, esposa d'Hazanavicius), es converteix en una figura de la nova era, Valentin se sumeix en la foscor i la depressió.

ARGUMENT ARQUETÍPIC / Es tracta, doncs, d'un argument arquetípic. «No vaig voler fer una falsa pel·lícula dels anys 20, ni una paròdia o un exercici d'estil», assegura en tot cas Hazanavicius. «Vaig mirar de respectar l'esperit d'aquella era. Els amants no es besen, sinó que ballen com solien fer-ho en els vells musicals». No obstant, els directors de l'època no rodaven pel·lícules mudes, sinó només pel·lícules. Hazanavicius, en canvi, va ser conscient de la falta de so, i The artist juga amb això. El silenci mateix, de fet, és un dels temes de la pel·lícula. De fet, el que la converteix en un esdeveniment cinematogràfic és la seva entusiasta manera de jugar amb les seves autoimposades limitacions formals.

Però, ¿per què? Atès que encara, afortunadament, tenim accés a pel·lícules mudes els creadors de les quals van superar aquestes limitacions per obligació i no per gust, ¿amb quin objectiu es va crear The artist? Sigui quina en sigui la resposta, el seu èxit ens recorda que les imatges més senzilles, fins i tot envoltades de silenci, tenen tanta o més capacitat d'arribar a l'espectador que la majoria de sorolloses virgueries en 3D.