elPeriódico.cat

La violència sacseja el Regne Unit des de dijous de la setmana passada. Aquell dia, Mark Duggan, un home de 29 anys i pare de quatre fills va morir a conseqüència dels trets de la policia a Tottenham, un barri pobre situat al nord de Londres, en circumstàncies encara no completament aclarides. Després, amb una violència inusitada, i sense que es pugui parlar estrictament d'una relació causa-efecte, els desordres s'han estès per gran part de Londres, incloses determinades zones molt turístiques com Oxford Circus i Notting Hill, així com en altres ciutats d'Anglaterra.
 Els joves, així com els menors de 18 anys, són, en gran mesura, els protagonistes dels fets violents. Tots hem pogut veure a televisió unes quantes imatges impactants. David Cameron va incrementar la presència de policies i va convocar una sessió d'urgència al Parlament dijous passat. Hi ha cinc morts, quan escric aquestes línies, en relació amb aquests successos.
Però els desordres i les violències que estem veient aquesta setmana al Regne Unit no són uns fets aïllats. Limitant-nos a Europa i el Pròxim Orient i, començant amb les revoltes franceses de la tardor de l'any passat, hem estat testimonis de disturbis a Tunísia i Egipte, sense oblidar el Iemen i Jordània, la guerra oberta a Líbia, les reiterades matances a Síria, el 15-M a Espanya i les manifestacions dels tres últims dissabtes a Israel, per citar només les de més calat. Tots amb protagonistes joves, encara que no amb els mateixos nivells d'agressivitat.
¿Què està passant? Dins de la innegable singularitat de cada esdeveniment, perquè manifestament no és el mateix el 15-M que el que estem veient aquests dies a Anglaterra i el que va succeir en el que alguns anomenen la primavera àrab, ¿es pot parlar d'alguns factors comuns, explicatius, si no justificatius, de tantes revoltes juvenils en tan poc temps i en tants llocs diferents? Pensem que sí, i avançarem al final d'aquest text alguns elements explicatius, no necessàriament justificatius. Però vegem primer, de forma resumida, els fets de forma cronològica.

Diversos manifestants s'enfronten a les forces de seguretat egípcies a les proximitats de la plaça Tahrir del Caire, el 5 d'agost passat. AP / KHALIL HAMRA

Més informació

• Joves sense horitzons

• Tags: Internacional

Els indignats de Hessel
¿Com es pot explicar que centenars de milers d'escolars adolescents sortissin al carrer amb motiu de les prolongades protestes socials que estava vivint França, l'octubre de l'any passat, a conseqüència de l'obstinació del seu Govern d'augmentar l'edat legal de jubilació dels 60 als 62 anys? ¿Els nois (i les noies, molt presents) ja estaven pensant en el seu molt llunyà retir? 'Estaríem davant un conflicte de generacions, sota la hipòtesi, sostinguda per molts, que la prolongació de l'edat de jubilació comporta un retard en l'entrada al mercat de treball dels joves o, en tot cas, una penalització en el seu ascens laboral? Una hipòtesi, per cert, que no té ratificació en les dades. En fi, ¿com es pot explicar que la violència dels escolars hagi superat la del maig del 68, encara que sense arribar afortunadament a la registrada en la banlieue el 2005?
Un llibret escrit per Stéphane Hes­sel i publicat el desembre pas­sat s'ha venut com si fos regalat i s'ha traduït a una multitud d'idiomes, entre els quals hi ha els quatre oficials d'Espanya. Hessel escriu sobre el seu pas per la Resistència Francesa, la situació a Gaza, el deteriorament dels drets humans a França i el que denomina l'«actual dictadura internacional dels mercats­ financers que amenacen la pau i la democràcia». Frases que aquesta mateixa setmana tenen una actualitat més que inquietant.
 Però Hessel fa una crida, especialment als joves, per «indignar-se i comprometre's» davant tantes injustícies: el tracte als immigrants, als indocumentats, als gitanos, els riscos per al futur de la Seguretat Social, l'augment en les diferències entre rics i pobres, el control dels mit­jans de comunicació per les grans fortunes'
No és estrany que el terme indignats, que Hessel ha posat d'actualitat, hagi passat d'adjectiu a substantiu. Desgraciadament, també em resulta comprensible que no hagi succeït el mateix amb el terme compromesos que, no obstant 'acabem de veureho' l'acompanya, si no en el títol, sí en el cos del text. És més fàcil indignar-se que comprometre's.

La primavera àrab
És un terme que ha fet fortuna, més enllà del de revolta àrab, encara que no són necessàriament contraposats. La primavera sempre és preludi d'alguna cosa que naixerà, com a conseqüència d'una revolta, en aquest cas. És almenys la tesi que defensa Tahar Ben Jelloun en un llibre publicat aquest any (Alianza Editorial, en castellà) titulat, precisament, La primavera árabe, on detalla, país per país, el que ha succeït des de l'esclat de Tunísia al desembre. Seguim, en part almenys, el seu relat, ja que no el compartim en la seva totalitat.
Segons la premsa tunisiana del gener passat, gairebé un de cada dos llicenciats estava en atur, més d'1,3 milions d'escolars van abandonar els estudis entre el 2004 i el 2009, i el 70% dels joves volen emigrar. Mentrestant, la família de Ben Ali, l'enderrocat dictador tunisià, acumulava poder i diners a cabassos. Va fer falta una espurna perquè tot saltés pels aires. I aquesta espurna va ser el suïcidi a l'estil bonze d'un noi a qui la policia no li deixava guanyar-se la vida amb un xiringuito de verdures. Va morir com a conseqüència de les cremades i els joves van ocupar el carrer i van enderrocar el règim. D'aquí, com si es tractés d'un efecte dòmino, la revolta àrab salta a Egipte, al Iemen, a Líbia, a Jordània' a Israel.  
Ens limitem a Egipte, on centenars de milers de persones es manifesten ininterrompudament a la ja històrica plaça Tahrir. Els ­morts en les tres setmanes de revoltes són uns 300, segons dades d'observadors independents. Tahar Ben Jelloun assenyala que «molts van perdre la vida a l'inici de les revoltes, quan la policia disparava amb bales reals. Després van ser els militants del partit de Mubàrak els que van atacar els manifestants pacífics i en van matar molts». Informa que, segons The Guardian, la fortuna de Mubàrak es calcula en uns 70.000 milions de dòlars en uns fons col·locats en bancs suïssos i britànics i en béns immobiliaris a Londres, Nova York i Los Angeles. La fortuna dels seus ­fills pujaria a 8.000 i 17.000 mili­ons de dòlars. 

El 15-M a Espanya
El caldo de cultiu del moviment 15-M és la situació de cabreig generalit­zat davant la crisi, amb un atur galopant, per un costat, i la sensació d'un funcionament democràtic que es percep com a no representatiu de les demandes de la societat. De la juvenil en primer lloc (amb uns alts percentatges d'atur), de la gent inquieta i amb poca feina (per jubilació o atur) en segon lloc. Encara que no s'ha d'oblidar els qui, es faci el que es faci, mai se sentiran representats perquè tampoc volen acceptar els compromisos que comporta la representació. Convé no oblidar que, segons l'Informe Joves Espanyols 2010, només el 0,1% dels joves espa­nyols assenyalaven estar associats en moviments antiglobalització.
Precisament, la principal virtut del moviment 15-M és el que suposa de toc d'alerta a una societat adormida, resignada, individualista, acomodada i que demana a l'Administració 'ja abans de la crisi', a més a més de seguretat, que la protegeixi de l'atur i de la malaltia, i li asseguri unes bones pensions i uns salaris més bons.
Mirant al futur, el moviment del 15-M (en la meva opinió, benvingut sense cap mena de dubte) ha de superar dos esculls. El primer, impedir 'cosa que en gran mesura ha aconseguit' que els antisistema violents copin la mobilització. El segon, fomentar la reflexió ciutadana al voltant de moltes de les bones propostes que han anat sortint en les marxes i les acampades, una qües­tió que serà molt més àrdua.
Un estudi propiciat per la Universitat de Saragossa sobre el moviment 15-M va analitzar els 587.000 missatges a Twitter procedents d'un total de 87.000 usuaris entre el 25 abril i el 26 de maig. Constata que el 52% dels missatges van ser generats pel 10% de nodes o usuaris, però l'últim dia de la investigació el 52% de missatges el generava només un 1% de nodes o usuaris. Entremig es constaten alguns moments àlgids com els que es van generar després de la intervenció de la policia a la plaça de Catalunya. Que molts­ moviments tenen la seva espurna d'origen, o de rebot, en una actuació policial és cosa ben sabuda, tant pels policies com pels esvalotadors i, no ho oblidem, pels professionals de la guerrilla urbana. Que d'haver-n'hi n'hi ha, com estem veient ara al Regne Unit.
Val la pena ressenyar, finalment, quins van ser els perfils d'usuaris que destaquen a més dels acampats: polítics (en particular el lehendakari, Patxi López), moviments socials, mitjans de comunicació, periodistes, cine i TV i blocaires. Si s'observa, estem en un univers bastant autoreferencial.
Aquests últims dies, una part dels indignats del 15-M, amb el suport d'uns quants moviments laïcistes radicals, estan organitzant diversos actes coincidint amb la pròxima visita del Papa a les Jornades Mundials de la Joventut a Madrid. Ningú, que no sigui d'extrema dreta, discuteix el dret a expressar-se lliurement i a manifestar-ho públicament. Però fer-ho precisament el mateix dia i als voltants del lloc que visitarà el líder religiós més important del món és qualsevol cosa menys una coincidència. No és així com l'imprescindible Estat laic es consolidarà un dia entre nosaltres. Desgraciadament, vivim en la polarització i desqualificació continuada. Així ens va.

Israel i la seva primavera
L'editorial de Le Monde del 8 d'agost començava així: «Ironia de la història: l'eslògan far del moviment social que sacseja Israel s'inspira en el de les revoltes àrabs. Al Caire, els manifestants cridaven: `El poble vol la caiguda del règim', mentre que a Tel Aviv clamen: `El poble vol justícia social'».
Tot va començar fa quatre setmanes quan dos joves van plantar la primera tenda de campanya en una important avinguda de Tel Aviv en protesta per l'elevat preu de la vivenda. Des d'aleshores, hi ha hagut diverses concentracions amb més de 300.000 manifestants. És el començament de la primavera israeliana, escriuen alguns. S'han tocat dos punts neuràlgics: l'Exèrcit i el sàbat. Es demana menys diners per a l'Exèrcit ja que, pel cost d'un avió de guerra, 60.000 estudiants universitaris tindrien els estudis gratis durant un any i, pel d'un tanc, es pagaria l'escolarització de 10.000 alumnes de secundària. El sàbat, perquè les concentracions tenen lloc precisament el dia religiós per als jueus: el dissabte.

QUATRE IDEES PRINCIPALS
Una: la importància de les noves tecnologies. Per bé i per mal. No hi ha dubte que gràcies a internet i les xarxes socials la primavera àrab ha estat possible. Tahar Ben Jelloun, al final del seu llibre abans citat, ho diu amb aquestes paraules: «Els joves han vist que tenen la possibilitat de viure millor, d'acabar amb les dictadures, de recuperar una mica de dignitat. ¿Com? ¿Amb quins instruments? Mitjançant el simple fet de comunicar-se, d'intercanviar idees, projectes. El món és immens però ara és a l'abast de la mà, d'un simple clic».
 Però també sabem, i els últims successos del Regne Unit ho confirmen sobradament, que les noves tecnologies poden servir a fins ben diferents. Valgui com a contrapès a la cita de Tahar Ben Jelloun aquesta altra de Marine Le Pen el juny passat: «Els blocs, els fòrums, són espais d'intercanvi, les àgores dels temps moderns. Jo vull preservar la xarxa de les temptatives de control per part dels enemics del debat. (') Cal restaurar, preservar i santuaritzar la llibertat a internet».
Dos: l'auge de l'extrema dreta al món. A més del seu increment presencial en llocs de gran tradició liberal com Holanda i alguns països nòrdics, sense oblidar el neoconservadorisme político-religiós als EUA, val la pena consultar (a Le Monde del 5 de juliol passat) una radiografia detallada de la força i evolució dels diferents corrents polítics a la xarxa, a França, entre el 2007 i el 2011. Una dada: si el 2007 la presència de l'extrema dreta es xifrava en el 4,9% dels nodes, el 2011 pujava al 12,5%.
Tres: les videovigilàncies poden ser útils per detenir persones però no impedeixen que es cometin atemptats. Londres té la xarxa de videovigilància més gran d'Europa. Però els joves vàndals campen lliurement, encara que després els detinguin. Encara no ens hem adonat que més control no suposa més seguretat, sinó més anonimat, més replegament en la intimitat, més delegació de responsabilitats en la llei i en les forces de l'ordre. Al Regne Unit, la BlackBerry va ser el mitjà, anònim, preferit pels insurgents per comunicar-se i organitzar la protesta. Amb missatges com aquest: «¡Anem a saquejar les botigues, veniu a agafar coses gratis!». Sí, «coses gratis».
Quart i definitiu. Des de finals dels anys 70 alguna cosa va malament a la nostra societat, com tan encertadament va diagnosticar Tony Judt. El que tenen en comú les revoltes de Londres, París, Madrid, Tel Aviv, Tunis, el Caire, etcètera, fins i tot sense oblidar les seves particularitats, insisteixo, és que hi ha molta gent jove que està farta, exclosa i sense horitzó. Són presa fàcil per als violents antisistema. (Per cert, ¿on estan i com viuen els 900.000 joves espanyols, amb escassa formació, que s'han quedat sense feina per la crisi del totxo?). A més, les diferències entre rics i pobres augmenten (en el cas del Regne Unit convivint a la vorera del davant), i és insuportable per més temps que els anònims (¿anònims?) amos del món ens governin a cop de ratolí fins al punt que, per la seva cobdícia, hi hagi gent que se'n vagi literalment al carrer incapaç de pagar els seus préstecs hipotecaris.
 En definitiva, és intolerable que el sistema financer estigui al comandament del món perquè hem convertit els diners en el nostre déu; les borses, particularment Wall Street, en les seves esglésies, i les agències de ràting, en la nova  inquisició. Si això segueix així, i  tot apunta que seguirà així, potser és que estem a les acaballes d'una civilització.