La pressió sobre Christian Wulff va començar a mitjans de desembre passat. Però els portaveus socialdemòcrates de l'SPD van trigar molt poc a afirmar que el cas Wulff era, en realitat, el cas Merkel. No només per ser companys de partit, sinó perquè va ser la cancellera qui el va proposar per al càrrec després de la inesperada dimissió de Horst Köhler el maig del 2010, malgrat que en les seves pròpies files i en les dels seus socis liberals hi havia partidaris del candidat proposat per l'oposició, Joachim Gauck. Al final del cas Wulff, sembla encertat pensar que, efectivament, els socialdemòcrates tenien raó.

Angela Merkel, en la seva compareixença després de la dimissió del president Wulff, a Berlín, ahir. AP / FERDINAND OSTROP

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 13 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 18 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

«El president de la República fa una feina excel·lent i té tota la meva confiança», ha repetit amb insistència la cancellera sempre que se li ha preguntat sobre Wulff. Fins i tot ahir, minuts després de la dimissió de l'expresident, va tornar a elogiar la seva feina i la de la seva dona. «Han donat una imatge d'una Alemanya moderna tant a l'interior del país com a l'exterior», va afirmar la cancellera, en una breu compareixença -a penes tres minuts- en què no va exhibir ni un sol dels somriures amb què acostuma a aparèixer davant les càmeres després de les seves reunions amb els líders europeus: Sarkozy, Monti o Rajoy, per esmentar només les cites més recents.

El rol de salvadora

Merkel ha dedicat fins ara la major part de les seves energies a aparèixer com la gran salvadora de la crisi europea. I de moment li ha funcionat, perquè el ciutadà alemany la considera amb l'autoritat suficient per continuar al capdavant de l'economia més potent d'Europa.

Aquesta era la qüestió: l'economia. Les dades acompanyen, l'atur està per sota del 7% i es baten rècords de persones ocupades. És clar que al Govern Merkel existeix una obsessió per les xifres: s'ha de controlar l'atur encara que sigui a costa de fomentar les minifeines, amb salaris de 400 euros, o de no comptabilitzar com a aturats els majors de 58 anys que perceben ajuda social i no han rebut ni una oferta de treball durant l'últim any.

Angela Merkel estava, almenys fins ahir, en el punt més alt de valoració i al seu partit (CDU), les enquestes li atribuïen el 36% dels vots, el percentatge més alt dels últims anys i gairebé tres punts per sobre dels resultats que va obtenir en les eleccions generals del setembre del 2009 (33,8%).

Aquestes mateixes enquestes concedeixen als socialdemòcrates de l'SPD un 27% dels vots, quatre punts més que en les últimes generals. Però el problema per a Angela Merkel és que els seus socis, els liberals de l'FDP, que van arribar a obtenir el 14,6% dels vots el 2009, estan descompostos; les enquestes els atribueixen el 3% dels vots, un percentatge que els seria insuficient per obtenir representació parlamentària.

Evitar la dimissió

Merkel va voler evitar com fos la dimissió de Wulff. Creia que mantenint unes xifres de creixement positives, controlant l'atur i apareixent com la líder del procés de salvació de l'euro en tindria prou per arribar al 2013 amb garanties de seguir al capdavant de la cancelleria. D'aquesta manera es podria oblidar la marató d'eleccions regionals del 2011, amb un saldo nefast per al seu partit i per als seus socis.