Xavier Sardà torna a ser notícia. Aquesta vegada, per un llibre on es despulla per explicar capítols de la seva vida que li han deixat marques eternes, com la pèrdua de la seva mare quan era nen o la mort del seu germà petit per les drogues i la sida. El periodista ha fitxat per Ediciones B i publica Mierda de infancia, unes memòries que sortiran a la venda l'11 d'abril i que arrenquen a Montcada, on es va veure obligat a viure amb el seu germà Juan sota la tutela dels que ell en diu «falsos avis» (el segon marit de la seva àvia materna i la dona d'aquest, amb qui es va casar després d' enviudar). El van obligar a separar-se dels seus germans grans, la Rosa Maria, el Santi i el Fede, que es van quedar a Barcelona amb el seu pare. Amb el temps va saber que aquella separació que tan poc li agradava es va deure a la malaltia de la seva mare. El pare i els germans es van abocar a atendre-la i no podien cuidar els més petits.

Sardà, a la primera comunió (a mitjans dels 60), a la ràdio (1991) i a 'Crónicas marcianas', amb Carlos Latre i Boris Izaguirre (2003). RICARD CUGAT; DAVID CASTRO

Sardà, a la primera comunió (a mitjans dels 60), a la ràdio (1991) i a 'Crónicas marcianas', amb Carlos Latre i Boris Izaguirre (2003). RICARD CUGAT; DAVID CASTRO

Sardà, a la primera comunió (a mitjans dels 60), a la ràdio (1991) i a 'Crónicas marcianas', amb Carlos Latre i Boris Izaguirre (2003). RICARD CUGAT; DAVID CASTRO

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 62 de la secció de Gent de l'edició impresa del dia 20 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Sardà recorda que el dia de la primera comunió va ser dels últims que va veure la mare. El guarda en la memòria perquè aquell dia, al davant dels convidats, ella li va donar una bufetada perquè va fer veure que combregava amb una galeta.

FINA IRONIA / Escrit amb la fina ironia que el caracteritza, el periodista revela que no va arribar a conèixer els seus verdaders avis. A un d'ells, el patern, el van assassinar de tres trets, un crim que mai va ser investigat i que la família atribueix a motius polítics. Precisament, el senyor Casamajor sorgeix d'aquells iaios que no va conèixer. Sardà va crear un fals avi fet a mida.

El periodista va desgranant en les pàgines del llibre els esdeveniments que van marcar la seva adolescència en els últims anys del franquisme, com de malament se li va posar el primer porro que va fumar, les seves vivències davant l'execució de Puig Antich, la seva militància al PSUC mentre Franco agonitzava, la pallissa que li van clavar els grisos en una manifestació, el seu pas per la universitat, la mili a València, la mort de John Lennon, el 23-F...

També és emotiu el relat de la mort del seu pare, una nit de Sant Joan mentre a Barcelona esclataven els petards i la gent es divertia en les revetlles. I la punyent pèrdua de Juan, el seu germà petit, als 26 anys, a causa de la sida, l'hivern del 1988. Tots dos estan enterrats al cementiri de Montjuïc amb la seva mare, a pocs metres de la tomba de Puig Antich. Es tracta d'un llibre on el dolor se solapa amb la ironia i que val la pena no perdre's.