Ahir va presentar a la Berlinale Hijos de las nubes: la última colonia, documental en què ha participat darrere de la càmera en qualitat de productor i també al davant, i en què s'analitzen les causes de la dramàtica situació del poble sahrauí.

Javier Bardem, fotografiat ahir a Berlín després de la presentació del documental 'Hijos de las nubes: la última colonia'. AFP / ANGELIKA WARMUTH

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 60 de la secció de Gent de l'edició impresa del dia 17 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

-Aquesta pel·lícula va néixer en un viatge que vostè va fer al Sàhara el 2008. ¿Què va ser el que el va impulsar a posar-la en marxa?

-És molt difícil anar a un camp de refugiats i conviure amb ells i no sentir-se tocat pel que estan vivint i sobretot pel seu carinyo, el seu amor, el seu sentit de l'humor i el seu esperit pacífic. Et desperta el sentit de responsabilitat i també la ràbia, per tot el mal que els vam fer al seu dia i perquè ara fem molt poca cosa per ells. Ep, la societat civil fa molt. En realitat són els governs els que no fan res.

-Aquest va ser el motor principal de la pel·lícula. No pretenem solucionar la situació, només donar-la a conèixer a la gent. És clar que ara mateix la massacre de Síria és primordial, però tornarà a relegar el conflicte del Sàhara a la cua de la diplomàcia, i així estem des de fa més de 30 anys.

-Per a una persona d'esquerres com vostè, ¿no resulta frustrant que en els vuit anys de Govern socialista a Espanya no es fes res per la situació del Sàhara?

-Molt. Tant és el color del Govern, a ningú li importa el Sàhara, i això és tràgic. Sobretot, resulta indignant l'empatia que el nostre país mostra amb el regne del Marroc malgrat les atrocitats que comet a les zones del Sàhara Occidental ocupades per ells, les violacions, els empresonaments, les tortures. Cap representant de l'autoritat marroquina va voler participar en el documental, i el seu silenci diu moltes coses. En tot cas, hi ha més dolents en aquesta història.

-França, perquè té dret a veto a les Nacions Unides, i dóna suport al Marroc. Això impedeix que es monitoritzin els drets humans a les zones ocupades. És el país de la Revolució Francesa, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i s'està oposant al respecte dels drets humans bàsics.

-El deure no, però sí la necessitat. Hi haurà gent que recolzarà el documental i gent que el criticarà pel sol fet que jo hi participi, però en la meva carrera mai he pres decisions basant-me en el que s'espera de mi. Jo faig només el que em demana el cos. És el mateix principi que regeix la meva carrera com a actor: a mi m'agraden els diners com a qualsevol, però per què m'he de posar en evidència fent coses en les quals no crec si ja tinc un sostre, menjar i una vida còmoda.

-Hi ha d'haver una solució a curt termini. Vaig estar a les Nacions Unides i vaig comprovar que estan passant coses, encara que no al ritme ni en la profunditat que desitjaríem. És important que es prengui una resolució respecte a l'autodeterminació dels sahrauís, però el més urgent és que s'asseguri el respecte als drets humans a la zona ocupada. A qualsevol demòcrata l'ha d'enfurismar el que està passant allà.