El 15 de juliol del 2011, Jonathan dos Santos tenia emparaulat el fitxatge pel Saragossa. A canvi del migcentre mexicà, el Barça rebria un milió d'euros menys el valor en què fos taxat Joel Valencia, un prometedor centrecampista equatorià que feia la pretemporada amb el primer equip aragonès, a les ordres de Javier Aguirre. Però el 21 de juliol, el Barça va traspassar Oriol Romeu al Chelsea i Guardiola va donar una instrucció a la direcció esportiva del club: Jonathan es queda. Per no despullar el Barça B i per reforçar, si feia falta, el primer equip. I ha fet falta. El primer tram de temporada del jugador mexicà va ser exquisit. Res a veure amb el curs anterior, quan l'ascens de Thiago Alcántara, el seu germà de l'ànima, el va deixar malferit i desconcertat. Va haver de tornar Thiago al Miniestadi perquè Jona­than es retrobés i tornés a marcar el tempo del filial que, dirigit per Luis Enrique, pujaria a la tercera plaça de Segona Divisió.

Més informació

• Tags: Esports, Barça

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 40 de la secció de Deportes de l'edició impresa del dia 06 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Aquell 21 de juliol, Guardiola va dir alguna cosa més que «Jonathan es queda». Va afegir: «Compto amb ell». Per si hi havia dubtes, el va utilitzar com a lateral dret durant la pretemporada i va recordar que és un model de virtuts: tècnic, associatiu, intel·ligent i fort. Sí, fort, malgrat les aparences. Així que no podia estranyar que fos un dels escollits per agafar l'ascensor al Camp Nou, especialment després d'haver dirigit amb habilitat el difícil recorregut del filial en la temporada actual.

Aposentat al Camp Nou, ha anat acumulant minuts a mesura que Xavi i Busquets els necessitaven: 23 contra el Màlaga, 11 a Mestalla, 75 contra la Reial Societat. I, per sobre de presència, jerarquia. Dissabte, Guardiola li va donar el bastó del 4 en un retorn als fonaments bàsics, obligat per les turbulències que han alterat l'equip. L'entrenador ha fet un reset a totes les actualitzacions de la temporada i ha ordenat començar de nou: a partir del 4 cruyffista, on comença la veritat del joc del Barça. Allà es va col·locar Jonathan aquest dissabte i va oferir un recital clàssic, res a veure amb els updates moderns. Va ser el primer suport dels seus centrals en la sortida de pilota i el vèrtex que va organitzar la partida, l'aresta inferior de tot l'entramat. Es va oferir sempre ben perfilat, va orientar el joc, va buscar els més allunyats amb passades llargues i amb efecte i va regalar superioritats en les passades tenses. Va ser l'arquer que llança les fletxes de les bandes, va mantenir el control en l'eix i va interceptar amb anticipació: el manual del migcentre de posició del Bar-

ça. Va fallar diverses passades també, i va propiciar així contres perilloses. Errors indiscutibles d'execució, però cap de visió.

En Jonathan hi ha una crisàlide que va créixer en la foscor, maltractat per la maledicència popular que era allà per ser el germà de qui era, i ara hi ha una altra papallona al jardí blaugrana. Una notícia fenomenal, aquesta crida als clàssics en temps de desori.