Fa un any, Isaac Cuenca jugava a Segona B, a l'Estadi de Pinilla, a Terol amb el Sabadell, Jonathan dos Santos va sortir de suplent amb el Barça B a Jerez, on Tello es va quedar a la banqueta, tots tres mirant de lluny el Camp Nou com un somni impossible per més que Guardiola hagi obert la porta als joves de casa. Dissabte tots tres van creuar aquella frontera de la mà ferma de Pep, immune a la por i a la pressió de jugar-se la Lliga amb uns jovenets que fa quatre dies corrien per Segona Divisió. Cuenca i Tello escortant Messi, un a cada banda del millor futbolista del món, i Dos Santos al darrere, tres raons més que fan d'aquest Barça un equip especial, incomparable a qualsevol altre i en especial al Madrid de Mourinho.

Messi es prepara per llançar una falta, dissabte al Camp Nou. JORDI COTRINA

Més informació

• Tags: Esports, Barça

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 40 de la secció de Deportes de l'edició impresa del dia 06 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

PDF

.PDF

Amb Cuenca, amb Tello, amb Dos Santos, i amb tots els altres, el Barça va haver de seguir més que mai el manament que els va llançar Guardiola com si ja intuís els problemes davant la Reial Societat. «Serreu les dents, premeu els punys, el que surti, nois», els va dir, conscient de la necessitat de tirar endavant com sigui i no cedir més punts. I un dia més, encara que amb més dificultats de les que mereixia, l'equip va complir la seva paraula.

EFECTE PSICOLÒGIC / Mentre a Madrid passen de puntetes sobre les mans de Pepe, silenciades per aquell altaveu contra el qual Guardiola diu que no hi ha res a fer i que sempre tenen les de perdre, el mateix altaveu que eleva a gesta el triomf blanc a Getafe i burxa en el patiment blaugrana davant la Reial, el Barça mira cap a una altra banda i aquí no hi ha rastre del Madrid. Mentre al Bernabéu celebren els set punts d'avantatge a la Lliga, el Camp Nou es prepara per empènyer dimecres els seus a una altra final i tenir aquell títol de Copa a l'horitzó.

«Queda un partit, només un partit», és el missatge que repeteix Guardiola al vestidor davant la cita contra el València, convençut que el pas a la final tindrà un efecte dòmino a la Lliga i a la Champions. El fet de tenir aquesta cita a la recambra, guardada en un calaix fins a final de temporada, suposa un estímul psicològic i no vol deixar passar aquesta oportunitat. Això explica l'alineació de dissabte passat, traçada amb aquest pensament, i que va deixar a la banqueta peces de pes com Xavi, Busquets, Piqué i Abidal.

LESIONS I 25 PALS / L'equip va just de forces i d'efectius, condemnat a patir una lesió darrere l'altra. Afellay, Villa, Fontàs, Iniesta, Pedro, Alexis... No hi ha manera que Guardiola pugui escollir lliurement. «Els jugadors estan fent un esforç titànic», subratlla. Una cosa és que no vulgui treballar amb una plantilla curta i una altra que la plantilla s'encongeixi una setmana darrere l'altra, encara que aquesta situació ha propiciat l'ascens de més joves del planter. Un contrast més amb la filosofia de Mourinho, una senya d'identitat més per distanciar-se del Madrid que Florentino ha deixat a les seves mans i on els joves de casa no tenen res a fer.

Tampoc ha tingut la sort de cara. És difícil, si no impossible, trobar un equip amb una estadística de xuts al pal com aquesta: ni més ni menys que 25, i d'aquests, 14 a la Lliga. Però no se senten laments. El que se sent amb força és la crida per no deixar escapar la que seria la tercera final de Copa en quatre anys. «Queda un partit, només un partit». Després, la situació amb el Madrid s'igualarà a l'hora de competir. Lliga i Champions, amb una parada europea de dues setmanes després de l'anada de vuitens a Leverkusen, que el tècnic espera aprofitar per recuperar forces i efectius.

El que no descansa mai és Messi. Leo és víctima de la seva pròpia comparació i és impossible que sempre pugui guanyar. Però fins i tot quan no és el millor Leo és el millor de tots. I si hi ha algú que sempre apareix en les grans cites és ell. I dimecres que ve ho serà. Últimament ha ajupit el cap emmurriat més del compte. És el millor signe que no trigarà a aixecar-lo.