Luis Mendiola Periodista

Després d'un cop com el que ha rebut el Barça Regal a la final de Copa, un revés tan contundent com inesperat per a l'afició blaugrana que abarrotava el Palau Sant Jordi, i que es va veure accentuat per l'entitat del rival, el Madrid, es fa necessària la reflexió per no alimentar aquesta ànima bipolar del barcelonisme, que va passar d'assaborir el tercer títol consecutiu en aquest torneig, hores abans que l'equip saltés a la pista, a enfonsar-se en el desassossec per la clara imatge d'inferioritat a la final.

Rabaseda, Wallace, Lorbek, Mickael (tapat), Marcelinhoi Ndong, abatuts. JORDI COTRINA

Més informació

• Tags: Esports, Barça

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 45 de la secció de Deportes de l'edició impresa del dia 21 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Des de l'arribada de Xavi Pascual a la banqueta, el Barça s'ha acostumat a viure en l'èxit. Això pesa. Guanyar 11 dels últims 14 títols en la competició espanyola és una demostració que aquest equip mereix crèdit, com el tècnic es va afanyar a recordar, anticipant-se als inevitables (i gairebé sempre injustos) maltractaments que solen arribar amb derrotes com les de diumenge. I no li falta raó. Potser per això dol encara més la caiguda. Per inesperada. Per sorprenent.

El Barça, el que va perdre a la final de Copa, és el mateix que va líder a la Lliga Endesa, a l'Eurolliga, el mateix que va vèncer el Madrid a la final de la Supercopa l'octubre passat, el mateix que ha dominat de forma hegemònica els madridistes des que es va iniciar el nou segle. El mateix que compta amb dos dels jugadors més determinants del continent: Navarro i Lorbek. Així que evitem els extrems.

¿El que es va veure a la final va ser la verdadera imatge del Barça? Per descomptat que no. Ni de lluny. Encara més, molts dels jugadors van estar lluny del seu nivell habitual (Huertas, Sada, Vázquez) o del que se n'espera (Mickeal, Eidson, Wallace, Ingles). I els problemes físics de Navarro i la lesió d'Eidson durant la final (estarà entre tres i quatre setmanes de baixa) van distorsionar encara més la percepció dels barcelonistes. Però farien bé als despatxos de donar a la derrota la importància que es mereix.

En bona part, el mèrit se li ha d'atribuir al partit gairebé perfecte que va completar l'equip de Pablo Laso. El Madrid va brillar a nivell ofensiu (és difícil anotar-li 90 punts a una defensa com la blaugrana, que passa per ser la millor d'Europa i deixa els rivals en una mitjana de 60) i va fer un pas endavant a nivell defensiu, en agressivitat, en anticipació i en ganes, per igualar-se al seu rival. Jugadors com Llull (desestimat al seu dia pel Barça) i Carroll van fer el partit de la seva vida. Però en realitat, van ser les mateixes absències blaugrana les que van convertir el Barça en un bloc difícilment reconeixible. Avalats per aquest crèdit a què es referia Pascual després de la derrota, arriba l'hora de la reflexió als despatxos. L'hora de la crítica.

Decisions qüestionables

Potser algunes de les decisions que s'han pres en els últims temps no han estat les millors possibles, com prescindir de dos killers com Lakovic i Basile sense aconseguir abans un tirador de recanvi de qualitat. En lloc seu ha vingut un tot terreny com Eidson, que no descarrega de responsabilitat Navarro a l'hora d'anotar. Tampoc s'entén gaire a aquestes altures el fitxatge d'un jugador com Wallace, que segueix sense justificar la seva incorporació al Barça. I sorprèn que el Barça s'hagi deixat guanyar la mà en incorporacions de pes com les de Suárez (fitxat pel Madrid fa dos anys), Carroll (lligat pel club blanc aquesta temporada) i Fotsis (Armani Milan) o hagi deixat passar perles del mercat com Justin Doellman, que està triomfant a Manresa.

S'ha de fer la reflexió sense urgències perquè aquest equip (envellit, això sí, amb una mitjana d'edat que va en alça davant de la joventut del Madrid) es manté encara en una línia competitiva. Però s'ha de fer conscients que el crèdit, en l'esport, també s'alimenta dia a dia.