Una vegada coneguda la resolució del Tribunal Arbitral de l'Esport (TAS), amb la qual se sanciona Alberto Contador a dos anys de suspensió, s'han confirmat els meus pitjors auguris sobre la forma d'impartir justícia en els casos de dopatge en l'esport.

Més informació

• Tags: Esports, Barça

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 45 de la secció de Deportes de l'edició impresa del dia 07 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

La resolució se sustenta purament en el principi acusatori. Personalment, sóc contrari al sistema acusatori, punt que impregna l'actual procediment que empara l'Agència Mundial Antidopatge (AMA), possiblement importat dels Estats Units, i que ve a significar que qualsevol pot acusar a qui li sembli del delicte que li sembli, i que li correspon a l'acusat de provar que aquesta acusació és falsa i que no té cap fonament. L'aplicació d'aquest principi pot produir greus vulneracions de la presumpció d'innocència, així com indubtables danys a la imatge dels acusats, que en moltes ocasions resulten irremeiablement estigmatitzats. La justícia extrema acostuma a comportar una extrema injustícia. A més a més d'obligar l'així acusat a contractar una defensa legal costosa, ja que les proves de descàrrec les han d'aportar els acusats al produir-se una malèfica i il·legal inversió de la càrrega de la prova.

A falta d'una lectura a fons de la sentència del TAS, vist el resum publicat a la web del tribunal, s'arriba a la conclusió que Contador no ha aportat cap prova que demostri que va actuar sense culpa o negligència i que el positiu del ciclista de Pinto té més probabilitat d'haver estat causat per la ingestió d'un suplement alimentari que no pas per una ingestió de carn contaminada. Sense descartar que sigui per una causa o l'altra. És a dir, es condemna Contador basant-se en probabilitats, cosa que vulnera el principi de presumpció d'innocència.

Per poder sancionar de manera justa un esportista per dopatge, de la mateixa manera que per imposar un càstig a qualsevol ésser humà, ha d'existir intencionalitat o dol o voluntat d'ingerir una substància prohibida sabent que amb aquesta ingesta aconseguirà augmentar de forma artificial la capacitat i la resistència física, i podrà participar amb avantatge respecte a la resta de participants.

En aquest tema, hi ha a més a més una gran hipocresia. A l'aplicar-se el principi acusatori, tenint en compte que correspon a l'acusat presentar les proves de descàrrec, i que l'obtenció d'aquestes proves pot arribar a ser molt costosa, això condueix a desigualtats entre els que poden pagar els millors advocats perquè els defensin i els que no disposen de recursos per fer-ho.

Sense una prova de càrrec consistent, ha de prevaler sempre la innocència de l'acusat pel principi bàsic in dubio pro reu, present a tots els ordenaments jurídics dels estats democràtics.

Davant d'aquesta sentència, és possible el recurs davant el Tribunal Federal de Suïssa per violació de les regles elementals del procediment, en aquest cas d'atemptat contra la presumpció d'innocència, i per això seria possible un últim recurs davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg.