El Periódico

La situació dels dos grans / Anàlisi

Posar o no posar la mà al foc

Dilluns, 13 de febrer del 2012

Guardiola, capcot, a Pamplona.

«Això no serà etern. Tard o d'hora deixarem de guanyar i llavors hem de veure si tenim realment fe en aquesta manera de ser i de jugar. I no hi poso la mà al foc, ho he de veure. Si el club és ferm en les conviccions, sempre tirarà endavant, però ho hem de veure, perquè en els moments dolents trontollen les idees». Són paraules de Pep Guardiola, de fa tot just quinze dies, en vigílies del partit de Copa a Mestalla, enmig d'un contundent i admirat missatge. És probable que avui encara posi menys la mà al foc davant el futur que seguirà el club quan aquest equip desaparegui. O fins i tot abans. Quan ell mateix decideixi que fins aquí ha arribat, que ja no sent el que necessita sentir per continuar.

En els mals moments, hi ha una part del Bar-

ça sempre a punt per treure a passejar els comptes pendents, rancors mastegats durant anys darrere d'una careta, que els èxits han deixat en un obligat silenci. Guardiola no és perfecte, per descomptat que no, i segur que ha pres una infinitat de males decisions que l'equip ha compensat i el marcador ha emmascarat, però és qui ha portat el Barça més a prop de la perfecció i l'ha convertit en el millor de la història. I no hi ha gaire cosa a discutir. Així que s'equivoca com qualsevol, però menys que tots els entrenadors que han passat pel Camp Nou i no diguem ja els presidents.

És curiós que algunes valoracions de la derrota a Pamplona apuntessin més a l'alineació que als responsables directes dels errors en els tres gols. S'assenyala més Guardiola que Piqué o Puyol o Messi, encara que sigui més intocable que ningú i tingui crèdit il·limitat. I no només això, a l'hora dels retrets, se l'acusa de cruyffejar. Sí, cruyffejar com un sinònim d'equivocar-se, de no escollir bé o fer-ho d'una manera frívola o d'apostar en excés pels joves (els millors a Pamplona), com si Cruyff fos el problema i no la causa del que és el Barça avui. El que passa és que Guardiola no ha renegat mai d'aquesta figura per a desgràcia d'aquells que encara arrosseguen les obsessions del nuñisme.

Darrere d'algunes de les pedres que s'han llançat per haver tirat la Lliga a Pamplona deixant fora Xavi, Iniesta i Cesc (¿no deien que era un capritx innecessari?), s'hi amaguen mans que no han tolerat mai l'èxit de Guardiola. Aquests tres noms més Busquets han coincidit en gairebé tots els partits on la Lliga s'ha anat escapant punt a punt: València, San Mamés, Getafe, Cornellà, Vila-real. Insinuar que Guardiola decideix una alineació sense valorar el que està en joc i deixar en l'aire aquest punt de temeritat és directament una falta de respecte al seu treball i a la informació amb què només ell compta.

Així que és fàcil pensar que pels únics que segueix posant la mà al foc és pels jugadors. I aquest és l'únic motiu que pot impulsar-lo a seguir. Quan tot s'acabi, s'haurà de veure quin camí segueix el club. Fa quatre dies, alguna veu avantguardista ja deia que hi ha vida després de Guardiola i que en vindrà un altre d'igual o millor que ell. Segur que sí. Que el busquin els mateixos que demanaven a crits Mourinho. I, sobretot, que no cruyffegi.

Marco Verratti ha enviado un mensaje claro al Barcelona, después de haber reafirmado su deseo de dejar el PSG