Emilio Pérez de Rozas Periodista

No sento el tal Eladio Paramés. No sento aquest babau, que segueix sense pintar res en aquesta història. No li he llegit cap tuit. I si està calladet el tal Paramés, està silenciat José Mourinho, que ahir a la nit tampoc va donar la cara. Diu que no surt quan el seu equip juga bé. La veritat és que el que ahir a la nit va fer el líder no va ser jugar, ni poc ni gaire. Va guanyar, va guanyar i va guanyar. El que ha anat fent aquest any fins que s'enfronta al Barça.

Més informació

• El Barça es refreda
• La frescor de Tello no evita el patiment final
• El malefici del gat negre

• Tags: Esports

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 53 de la secció de Deportes de l'edició impresa del dia 05 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

I dic que no vaig llegir el tal Paramés, aquest poca-solta, i no va ser perquè no tingui Twitter, que no en tinc, perquè Luis i Juan, els meus fills, m'ho piulen tot, sinó perquè com que ja va ficar la pota l'altra nit, quan va denunciar la mà de Pinto a Mestalla («¿Una nova regla, no? ¿El porter pot jugar la pilota amb la mà fora de l'àrea i no ser expulsat?»), no es va atrevir a denunciar que, a Getafe, algú també es va inventar una altra regla: tocar-la amb la mà dins de l'àrea i no ser penal. Si vas de blanc.

Així, remenant la cua, va sortir el Madrid de Getafe. Pepe, com Pinto, mira, va tocar la pilota amb la mà dreta, rebutjant un remat de Die­go Castro, i no van xiular penal, ni targeta. I el Madrid va sortir-ne viu. I no vaig sentir Paramés. Ni Mou, que va cedir la paraula a Aitor Karanka. Ni vaig llegir l'insultador Eladio. ¿Va guanyar el Madrid perquè el basc Delgado Ferreiro li va perdonar el penal? Doncs no, però, mira Paramés, aquesta injustícia sí que demostra que ets un bocamoll.

Un minut després i a 600 quilòmetres de distància (és sabut que el quilòmetre 0 d'Espanya és al centre de Madrid), les emissores estatals anunciaven que el Barça «semblava» tirar la Lliga perquè a qui se li acut guardar-se la meitat dels millors homes i alinear Thiago, Dos Santos, Cuenca i Tello. Doncs se li acut al mestre, al tècnic que més creu en ells, a Pep Guardiola. I de llençar la Lliga, com es va veure, res de res. Aniran a totes, Paco.

Perquè, ves per on, savis madrilenys, si el Barça té alguna possibilitat de guanyar la Lliga (és cert, sí, encara segueix a 7 punts del Reial Madrid), d'arribar a la final de Copa (competició oblidada pels blancs), de seguir viu a la Champions, després de perdre Villa, Keita, Pedro, Alexis, Inies­ta i Afellay, és confiar en els nens, que juguen de memòria, que, com va reconèixer Guardiola divendres, «només donen, i donen, i donen» i ja tenen adquirits els automatismes dels grans, del planter, del Bar-

ça, de l'ADN blaugrana.

«El Barça -em deia Jorge Wagensberg, director científic del Museu de la Ciència -regala tones de felicitat cada nit. I emocions. No te n'adones i, arran d'una victòria blaugrana, estàs diversos dies content, sense saber gaire bé per què, i és que, en el fons, encara estàs disfrutant del bon joc i l'espectacle que has vist».

Fins i tot en partits com el d'ahir a la nit, quan la falta de finor (problema que ja fa moltes jornades que dura) i la no materialització de les ocasions (¿quantes en va tenir Messi?, ¿quantes en va fallar?) segueixen convertint les victòries, la lluita, la persecució, sí, la persecució, la remuntada en un viacrucis. Fins que tot torni al seu lloc, un cop recuperats efectius, recuperat el cos i, sobretot, superat aquest dens gener, que ha entrat al febrer amb possibilitats, totes, de confirmar-se com a favorit en els tres títols que falten.