elPeriódico.cat

No fa falta recórrer a les estadístiques per saber que Pep Guardiola és el millor entrenador del món. Ho saben milions d'aficionats, experts i periodistes que ens regalen documentades anàlisis sobre el fenomen. Un dels últims és Fórmula Barça, el suggerent llibre de Ricard Torquemada, encara que insisteix massa en el tòpic de la paternitat cruyffista del model actual. Segons la meva opinió, Guardiola afegeix a la fórmula més valor del que ha rebut. L'originalitat dels seus plantejaments supera l'herència i es converteix en un punt d'inflexió integral en la concepció tàctica del futbol: des de l'ordenació per defensar un córner (que abandona l'axioma de la cobertura dels pals), l'asimetria dels centrecampistes -¿de què juguen Cesc, Thiago o Alves?- o el canvi funcional dels puntes que, a més de parets i trenes, que les fan d'ofici, actuen amb mentalitat de stoppers a l'àrea contrària. Poca herència hi ha aquí.

Més informació

• Tags: Esports, Barça

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 50 de la secció de Deportes de l'edició impresa del dia 15 de gener de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Cruyff va marcar, certament, el pla estratègic d'estil de joc, com també l'organització de la factoria Barça d'acord amb un patró i unes rutines que generen creativitat individual a ritme d'un swing fet a casa. Cap altre entrenador havia tingut tampoc la llibertat plenipotenciària de fer i desfer de què va disfrutar l'holandès. L'herència és el toc suau i els desplegaments i replegaments d'una banda a l'altra de la gespa amb el triangle com a cèl·lula mínima. Però crec que l'actual Barça s'ha alliberat del pes del passat i ha arribat a unes cotes inaudites d'originalitat.

Redissenyat sobre les cendres de Frank Rijkaard, el Barça és la proposta més innovadora del planeta futbol. I potser només Guardiola la podia concebre perquè coneix millor que cap altra persona l'ambivalència del pecat original. Ell mateix va ser protagonista del millor i del pitjor dream team: el de la victòria a Londres el 1992, amb el gol de Koeman a pilota parada, i el de la derrota d'Atenes el 1994, en què va fallar l'aposta tàctica encara que els plats trencats els va pagar Zubizarreta. Uns anys després, a la final de París, Rijkaard, amb una tendència malaltissa a repetir els errors de Cruyff, va deixar Iniesta a la banqueta -com Cruyff havia fet amb Laudrup- en benefici de Van Bommel.

Amb les estadístiques a la mà, la norma del Barça, abans de l'arribada de Guardiola, era perdre les grans cites. El Manchester l'havia guanyat a les semifinals de la Champions del 2008 com ho havien fet anteriorment el Liverpool i el Chelsea. La grandesa de Guardiola és que en aquestes cites sempre elegeix entre «ser valent o molt valent». El 2-6 al Bernabéu del 2009 marca un punt de refinament inaudit: un dibuix dalinià però d'execució carte­siana. Setmanes després, a Roma -«la final somiada», segons Giggs, capità del Manchester-, Guardiola es doctorava davant sir Alex Ferguson amb una altra proposta impensable. La plàcida final de Wembley i les ja tradicionals lliçons d'innovació i desenvolupament al Bernabéu l'emancipen per sempre dels orígens i obliguen la càtedra a parlar, amb el permís del savi Torquemada, d'una Fórmula Guardiola que inclou l'assassinat freudià i incruent del pare.