elPeriódico.com

la Vuelta 2010 està tan roent com el color del mallot de líder que Igor Antón va conquistar ahir a la tarda al cim de Pal. El corredor basc, que vol presentar-se com a estrella en aquesta ronda espanyola, va coronar el cim andorrà com sempre ho han fet les grans figures d'aquest esport: en solitari. Sol i sense que ningú li fes ombra es va apropiar del gran botí, triple premi: victòria d'etapa, liderat i bonificació. Millor, impossible.

Igor Antón celebra el triomf de l'etapa d'ahir a la meta de Pal. aP / david ramos

Més informació

• Web oficial de la Vuelta a Espanya 2010

• Tags: Esports

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 50 de la secció de Deportes de l'edició impresa del dia 09 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

En els llibres de la història de ciclisme va quedar estampada la memorable victòria de Lance Armstrong a Alpe d'Huez (Tour del 2001). Va ser aquella ocasió en què el texà, convertit en el millor dels actors de Hollywood, va fingir que patia, que no anava ni cap enrere. Va enganyar el Telekom de Jan Ullrich. Perfecta estratègia. Va desgastar el conjunt alemany i el seu màxim rival per començar a traçar el camí de la seva tercera victòria a París.

Antón, ni tan famós, ni tan milionari, molt més senzill i assequible, va posar l'ai al cor al seu equip, l'Euskaltel, en els quilòmetres previs a l'ascensió a Pal. ¡Anava l'últim del pilot! ¡Demanava gels d'hidratació ràpida! El Katusha, l'equip del fins llavors líder, Purito Rodríguez, va accelerar. Antón cauria fulminat al cim andorrà. ¿O no?

Ni anava malament, ni patia. Engany perfecte. Estratègia intel·ligent. No només es va desgastar el Katusha, sinó que Purito es va creure més fort del que realment estava. «M'he confiat. M'han tret de punt». Va ser la confessió del ciclista català. Va saltar sense pensar-s'ho dues vegades rere Ezequiel Mosquera, que semblava pujar sense cadena. Vincenzo Nibali va fer igual. Tots dos van sucumbir rere el gallec. El català més que l'italià.

EL LLEST DE LA CLASSE / Molt més llest va ser Antón. Ja havia destrossat el conjunt rus de Purito i estava a punt de destronar el seu rival a la general. Mosquera pujava tan fort que fins i tot es va rebentar a si mateix. Antón amb pedaleig regular, amb el cap posat al seu lloc, va pujar no només el cim de Pal, sinó els primers esglaons cap a la glòria ciclista. Ahir, a Pal, va deixar de ser als 27 anys l'eterna promesa del ciclisme basc -una més en un planter inesgotable- per ser una realitat. El que va fer va ser obra d'un as del pedal. Disfruta de 45 segons d'avantatge sobre Nibali i -atenció a aquest nom- 1.04 minuts amb Xavi Tondo, que va anar de menys a més a Pal, també amb la calculadora al manillar, per situar-se tercer de la general i superar també un Purito que, malgrat perdre un minut a Andorra, no està ni de bon tros descartat en aquesta Vuelta que avui arriba a Lleida.

«He jugat amb fredor. Havia d'estalviar forces perquè malgrat anar de líder segueixo tement el dia dolent». Paraula d'Antón. El ciclisme del 2010 no és com el d'abans. La humanitat s'ha apoderat del pilot. Si es fan exhibicions es paguen. Les pocions màgiques que ho camuflaven tot -o almenys això és el que s'ha de creure- s'han llençat a les escombraries. Per això, no s'ataca des de lluny (ningú ho va fer al Rat Penat). Per això, el que guanya el Tour (llegeixi's Alberto Contador) s'ho pensa dues vegades a l'hora d'apuntar-se a la Vuelta i diu «res, res». O falla Purito. S'ha de córrer regulant. I això ho saben perfectament tant Igor Antón com Tondo. I a partir d'ara, Purito també s'ho ha d'anotar.