El Periódico

L¿èxit del futbol espanyol / Els detalls de la final

Orgullosos de la senyera

Xavi i Puyol van passejar sense complexos la bandera catalana al Soccer City

El gest dels dos futbolistes demostra la naturalitat que ha presidit el dia a dia de la selecció

MARCOS LÓPEZ / Johannesburg

Dimarts, 13 de juliol del 2010

Abanderats 8 Puyol i Xavi baixen de l'avió a Barajas amb la senyera.

De sobte, no se sap ben bé d'on, va sortir la senyera. Fins diumenge a la nit, no n'hi va haver ni rastre a Sud-àfrica. Però es va acabar la final i no se sap qui la va treure, però aquesta bandera catalana es va escampar per la gespa del Soccer City mantejada per dos jugadors que havien trepitjat l'Everest del futbol mundial. No se sap si va ser Puyol o Xavi. Poc importa qui la tragués amb tant orgull i la besés davant els ulls del món en una altra mostra més de la naturalitat que ha presidit el dia a dia d'Espanya. De l'Espanya de Vicente. El tècnic que ho ha tolerat tot, però des del més absolut sentit de la responsabilitat.

A Xavi i Puyol, poc importa l'ordre, se'ls va veure besar la senyera, ensenyar-la a 750 milions d'espectadors (audiència estimada de la final) de tot el món per mostrar que hi ha un petit país a la cantonada nord-est de la península. Xavi és del cinturó metropolità de Barcelona. Va néixer i viu a Terrassa, sense perdre de vista les seves arrels. Puyol procedeix de la Catalunya més profunda, de la Pobla de Segur (Lleida). Però a tots dos els unia aquesta senyera que lluïen orgullosos per un modern temple del futbol construït al sud del continent negre. A Piqué, desfet en llàgrimes –va plorar com un nen, sense consol, sense fi–, se'l va perdre entre la marabunta de jugadors, fotògrafs i voluntaris que seguien una copa daurada per la gespa.

Busquets, mentrestant, amb els colors de Badia del Vallès –«el meu poble sempre està present», va dir orgullós– anava d'aquí cap allà, mentre Navas i Ramos, andalusos de soca-rel, es fotografiaven amb la bandera de la seva comunitat i Pedro i Silva exhibien ufanosos la de les Canàries. Casillas, amb l'espanyola, encarnava l'altre món. Tan junts en la recerca d'un objectiu comú –la glòria– i tan respectuosos en les seves diverses creences.

Així va ser la modèlica Espanya de Vicente. Mentre el tècnic parlava dels valors que va defensar aquesta selecció, dins i fora, Xavi i Puyol corrien per la zona mixta del Soccer City cridant «¡campions, campions!». Encara anaven vestits de futbolistes. Amb l'escut d'Espanya al cor, una estrella daurada resplendint a sobre i la senyera penjant del coll de Xavi. I encara hi era al baixar de l'avió. Juguen per a Espanya, però presumeixen de ser el que són: catalans.

No le asusta tener que ganarse la titularidad, pero tampoco quiere aburrirse en el banquillo