El Periódico

«Per sobre de tota la resta, hi ha la llibertat»

Jove extutelat, Oualid Halli va viure cinc anys al centre de menors de Melilla. Un exemple de lluita a pesar de les dificultats

«Per sobre de tota la resta, hi ha la llibertat»

ALBERT BERTRAN

entretots

Publica una carta del lector

Apaguin els mòbils al teatre

marta guerrero jimenezL'Hospitalet de Llobregat

Una setmana amb un esboranc a la porta de casa

Ventura SubielaBarcelona

Participa

Diumenge, 21 de maig del 2017 - 20:57 CEST

Oualid Halli (Nador, Marroc, 1994) va arribar a Barcelona fa quatre anys sense ni un euro, sense ni una gota d’insulina i força por. El Casal dels Infants li va donar un cop de mà i ell hi va posar la resta: alegria, vitalitat i tenacitat.

–Em vaig escapar de casa als 12 anys, sense estudis ni res, perquè el pare s’emborratxava i maltractava la mare. Per aquest motiu i per un altre, un dia no vaig poder més, vaig travessar la frontera de Melilla i em vaig entregar a la policia local. La meva mare es va passar sis mesos plorant i sense saber res de mi.

–El van portar al centre de menors.
–El centre de Melilla és el pitjor de tot Espanya; La Purísima, es diu. Hi vaig viure coses que no m’hauria imaginat mai.

–¿Coses com quines?
–Dormíem cinc nois a cada habitació, barrejats nens de 12 anys amb altres nanos que ja en tenien 16 i 17. Alguns d’aquests claven pallisses, roben, violen…

–¿Va ser víctima d’aquest assetjament?
–Em van violar una vegada. Els nois em van amenaçar de marcar-me la cara si parlava.

–En va sortir el 2012.
–Sí. Així que fas els 18 anys, et diuen adeu, busca’t la vida. No tenia cap document, i a Estrangeria em van demanar un contracte laboral i fins i tot el certificat de penals. ¡Però si jo havia arribat als 12 anys i estava sota tutela! A sobre, al sortir del centre em van detectar la diabetis.

–¿Com es va buscar la vida?
–Vaig treballar en negre amb el contraban, de matuter, i també al cementiri ajudant les dones a netejar els nínxols. Al final, vaig aconseguir un contracte de mentida com a favor per arreglar-me els papers.

–¿Per què Barcelona?
–Havia contactat per Facebook amb un amic a qui havia conegut al centre de menors i ell em va animar a fer-ho. Allà, a Melilla, la gent és més tancada i hi ha més pressió social.

–Entenc que vostè és homosexual.
–Sí.

–¿S’estima més que no en parlem?
–No, cap problema. Jo al Marroc no tenia sortida, i fins i tot un cop vaig intentar suïcidar-me. Allà està penat amb presó. Pensi que els nens, quan perceben la seva identitat sexual, prefereixen quedar-se a casa sense anar a l’escola per por de l’assetjament.

–Terrible.
–Al principi, jo em sentia gai però no ho acceptava; creia que era una mania, una desviació, com diuen ells. Quan vaig arribar a Barcelona i vaig veure que no calia amagar-se, no m’ho podia creure. Aquí m’han aconsellat, explicat, ajudat.

–Els nois van agafats de la mà pel carrer.
–Miri, la llibertat és el valor suprem i està per sobre de tota la resta. He conegut nois que han arribat fugint d’altres països pel tema sexual i expliquen unes històries que fan venir esfarrifances.

–¿Quin és la seva situació ara?
–Tinc permís, feina de cambrer en un bar i visc al Poblenou, amb quatre companys, en un pis compartit que ens ha facilitat el Casal.

–¿Ha pogut conèixer algun nano extutelat, dels que esnifen cola?
–Uf, a Melilla n’hi havia molts. El meu germà, que fa poc va marxar a Alemanya, també va estar amb això i l’haixix. A ell i a un amic els vaig preguntar per què ho feien si no ajuda en res; al contrari.

–¿Què li van contestar?
–Que ho feien perquè els treia l’al-gurba, la pena, la tristesa de la immigració, d’estar lluny de casa, sense família. Altres, en canvi, escolten música i se’n van a ballar. A vegades, jo també em sento així, però se’m passa plorant; jo he nascut alegre.

El club quiere cuatro fichajes y se va a gastar 230 millones de euros