El Periódico

Gent corrent gentecorriente@elperiodico.com

«L'atenció plena em va salvar; és el meu Prozac»

«L'atenció plena em va salvar; és el meu Prozac»

JUAN LUIS ROD

'Coach' en la superació d'addiccions. Sap de què parla: va créixer entre l'orfenat i el carrer i va patir anorèxia extrema.

entretots

Publica una carta del lector

Apaguin els mòbils al teatre

marta guerrero jimenezL'Hospitalet de Llobregat

Una setmana amb un esboranc a la porta de casa

Ventura SubielaBarcelona

Participa

Dilluns, 10 d'abril del 2017

Nascuda a Anglaterra amb arrels a Sierra Leone, Valerie Mason-John (Cambrigde, 1962) va visitar la setmana passada Barcelona per parlar del seu llibre Mindfulness y las adicciones (editorial Siglantana).

-Quan tenia 26 anys, em vaig adonar que la plasticitat del meu cervell havia canviat a conseqüència de la cocaïna. Estava perdent capacitat lògica i intel·lectual; va ser aleshores quan, de la mà d'uns amics, em vaig iniciar en la meditació i, després, en el budisme. Això em va canviar la vida.

-¿La va salvar?

-Em vaig criar en orfenats i al carrer. Em van tancar a presó als 15 anys per robar a les botigues. Alguns dels meus amics van morir per les drogues. Jo em vaig escapar d'això gràcies al mindfulness (atenció plena), que ve a ser el meu Prozac. Només prenc vitamines.

-Va arribar a estudiar a la universitat i és doctora. ¿El seu cas va ser miraculós?

-Jo l'anomeno el miracle del mindfulness, una disciplina que implica aprendre a respirar bé, tornar al cos i al moment present, cultivar l'amor i l'amabilitat i desenvolupar un comportament ètic.

-Va intentar suïcidar-se.

-Vivia a l'orfenat quan, als 11 anys, em van enviar a Londres a viure amb la meva mare biològica, a qui no coneixia. Va ser traumàtic… La meva mare em llançava ganivets i, al final, la van portar a judici.

-Terrible.

-Em van retornar a l'orfenat, i als 13 vaig intentar treure'm la vida. Però va ser una temptativa: crec que el que demanava era atenció. Anys després, ho vaig tornar a intentar; aquesta vegada, de forma seriosa.

-Ha encadenat situacions molt dures.

-El pitjor va ser l'infern de l'anorèxia i la bulímia, el cicle pervers de les atipades, les purgues, provocar-me els vòmits per matar-me després de fam...

-Al mateix temps, treballava.

-Era una periodista d'èxit que, no obstant, patia una malaltia secreta. Anava tirant a base de cocaïna i xampany, però en la meva vida íntima em mostrava incapaç d'alimentar-me; sempre trobava l'excusa per anar al vàter a vomitar. Tenia el que jo anomeno un «cor tòxic».

-¿...?

-Acumulava ràbia i rancor; vaig arribar a odiar la meva mare. El mindfulness em va fer detectar que m'estava odiant a mi mateixa.

-¿Quina és l'addicció més difícil?

-Miri, el dolor moral és sempre dolor, independentment de l'origen que tingui. Passa igual amb les addiccions, ja siguin al sexe, al joc, a l'alcohol o al menjar. En els meus cursos sovint dic que l'stinking thinking (el pensament negatiu) també és una addicció.

-Explíqui-ho, per favor.

-«Tinc una addicció, estic enganxat, no puc deixar-ho», t'insisteixen fins que s'adonen que la seva forma d'actuar afegeix patiment. És clau transformar les nostres paraules i accions. Per exemple, si ets un alcohòlic, pot ser que durant un any no puguis assistir a cap festa o acte social; saps que si hi vas, beuràs. Has de canviar els teus hàbits. Jo vaig haver de fer-ho.

-¿Aquesta època facilita les addiccions?

-Sí. Quan vivíem a les cavernes, ens limitàvem a menjar els animals que caçàvem. En canvi, la felicitat es basa ara en la possessió sense donar cap valor a les coses; si el mòbil té una esgarrinxada, ja el llencem. Vivim en una era de cobdícia, ànsia i desig de consumir.

-Tampoc tenen fronteres.

-En països com l'Índia és altíssima l'addicció a l'alcohol i al tabac mentre que a Europa i els EUA existeixen, a més, les drogues, el sexe, el joc o els desordres alimentaris. L'addicció és transversal.

El club quiere cuatro fichajes y se va a gastar 230 millones de euros