El Periódico

El dilema del socialisme

La bretxa socialista

La profunditat de la divisió i la dificultat de superar-la, eixos de les cartes dels lectors sobre la crisi del PSOE

La bretxa socialista

EFE / MARISCAL

Opinió

Carmen Juan

Carmen Juan

Periodista

"El PSOE està malaltó"

Jordi Mercader

Jordi Mercader

Periodista.

El PSC és així, carinyo

entretots

El futur del PSOE

Un camino de retos para Pedro Sánchez

Davinia Fernández GordilloOlesa de Bonesvalls

Pedro Sánchez, entre el continuisme i la renovació

Oscar Mejías BlanchBarcelona

Participa

Divendres, 19 de maig del 2017 - 21:27 CEST

La crisi del PSOE ha originat en els últims mesos, des del dramàtic i tumultuós comitè federal de l’1 d’octubre, en què Pedro Sánchez va ser forçat a abandonar la secretaria general, desenes de cartes dels lectors d’EL PERIÓDICO. Les seves opinions, gairebé sempre des d’una perspectiva d’esquerres, han pivotat sobre dues idees: que el que està en joc va més enllà d’una pugna entre persones (encara que a vegades ho hagi semblat, i molt) i que el PSOE no tancarà les ferides després de les primàries d’aquest diumenge. I és comú a gairebé totes les participacions el desig que a Espanya es forgi una alternativa real al PP i la convicció que Sánchez ha sabut encarnar molt bé el paper de polític aliè a l’establishment.

El 13 de juliol del 2014, Sánchez va aconseguir el lideratge d’un PSOE ja en declivi. Va tenir els vots del 49% dels militants i el suport de tots els pesos pesants del partit. «Els grans líders del PSOE sabien que el gran fracàs estava cantat i que havien de buscar el testaferro de torn perquè rebés tots els cops», escriu Amadeu Fernando, de Barcelona, que afegeix: «Però resulta que el testaferro té molta més personalitat i caràcter del que creien els vells dirigents». I opina Jaume Font, també barceloní: «Susana Díaz està recolzada pels dinosaures de tota la plana major del PSOE, i, és clar, l’únic que vol és ser com ells, encara que no s’ha adonat que ja no són d’aquesta època».

"ÉS ARRIBISTA, CALCULADORA"

Des de Sant Sebastià, Rafa Zamora dona estopa a la dirigent andalusa –«és arribista, calculadora» i no s’adona que «la societat s’ha atipat que sempre es mengin el pastís els mateixos que després surten per portes giratòries»–, pero també a Sánchez –«la seva arrogància sembla no tenir límits»–, si bé li reconeix que «va ser fidel als seus principis i va dir no a Rajoy». Del tercer aspirant, Patxi López, sosté: «No entenc la seva estratègia: no té cap possibilitat de guanyar i de totes passades en sortirà escaldat».

Manuel Gutiérrez Cañizares, de Bigues i Riells, exposa els seus desitjos «com a socialista»: «Un PSOE que miri cap endavant, que reconegui els seus errors i s’enorgulleixi dels seus èxits, que utilitzi la gent treballadora que al seu dia el va empènyer al poder perquè torni a confiar en ell amb els seus actes. Un PSOE que sigui capaç d’aglutinar tots els vessants socialistes perquè l’última veu sigui la del poble». Una aspiració no gaire diferent de la d’un altre militant «de tota la vida», Francesc Carafí, de Sant Sadurní d’Anoia: «Un PSOE que representi la classe mitjana. Un PSOE realista i d’esquerres (...). Un PSOE que no estigui dominat pel poder econòmic».

EL RISC D'UNA ESCISSIÓ

Alguns lectors han incidit en les seves cartes en una de les qüestions que més enfronten Díaz i Sánchez, la predisposició a arribar a un pacte amb Podem. «Fins i tot ­suposant que fossin la segona força, ¿com podrien governar sense pactar amb Podem?», pregunta Serafín Valladares, de Cangas de Morrazo (Pontevedra), en al·lusió al menyspreu de la formació morada per part de la presidenta de la Junta d’Andalusia. S’ha de donar una opor­tunitat a un pacte d’aquest tipus, explica Domingo Sanz, d’Esporles (Mallorca). «No atrevir-se a concedir-la té dos noms possibles, i el millor és covardia», sentencia.

Unir esforços per guanyar al PP, petició repetida des d'una òptica d'esquerres

La crisi del PSOE no és gaire diferent de la que pateixen gairebé tots els altres grans partits de la socialdemocràcia europea, atrapats entre un liberalisme sense fre, la recessió econòmica i el debilitament de l’Estat del benestar. El seu vell discurs no ha sigut renovat en la part que ho necessitava, i en canvi ha oblidat principis fonamentals. Hi ha lectors pessimistes sobre el fet que el líder que surti de les primàries de demà sigui capaç de tornar al PSOE l’esplendor perduda. «No sembla que cap dels candidats sigui el cap que pugui trobar la clau que recuperi el pols socialista i doni cobertura política a exclosos, aturats, precaris i assalariats», diu Jesús Pichel, de Madrid, que també veu difícil que el perdedor es pugui integrar en l’equip del vencedor i adverteix del risc d’una escissió. Altres, com Anna Maria Muntada, de Granollers, criden els socialistes a «unificar-se sense recels ni ressentiments per ser autèntica alternativa de Govern als populars». ¿En seran capaços?

Tres cartes de lectors

Els que anaven junts, ara xocaran

Ja fa gairebé tres anys, Pedro Sánchez guanyava les primàries per ser secretari general del PSOE amb el suport de Felipe González, Patxi López i, fins i tot, Susana Díaz. Aquelles eren unes primàries que poca gent volia guanyar. No s’havia de ser un gran estadista per adonar-se que el PSOE tenia una fuga de votants cap a Podem. Així que van preferir donar la secretaria general a un desconegut, com en aquells moments era precisament Pedro Sánchez.
  Efectivament, el PSOE va patir la gran patacada: va perdre molts diputats en comunitats autònomes importants i a Andalusia, feu socialista que va estar a punt de perdre el Govern.
  La pel·lícula s’estava rodant sense problemes: durant aquests anys que el partit perd votants, posicionarem Sánchez com un líder inepte i després col·locarem algú de la nostra confiança per remuntar posicions. Només faltava la guinda del pastís: Sánchez facilitant la investidura de Rajoy perquè es veiés com un traïdor al socialisme. Però això mai va arribar (i no va ser perquè Felipe González no ho intentés). La resta de la història ja la coneixem: Sánchez, de líder guapo inepte a màrtir, Mariano de president, i aquell discurs incendiari de Gabriel Rufián en què acusava els socialistes de traïdors a la militància.
  Els que una vegada anaven junts ara es preparen per al xoc de trens: Sánchez per un costat i Díaz per l’altre. I, pel que fa a Patxi López, el tren ha tingut una avaria abans de posar-se en marxa.

Marc Orquin, Canet de Mar.


Patxi López, l'alternativa

Ho ha dit Patxi López: «El PSOE no és un bitllet per a la Moncloa». Per a Pedro Sánchez, sí. Ho va demostrar en les sessions d’investidura. Estava disposat a pactar amb Podem si així podia aconseguir el poder. Però Pablo Iglesias no se’n fiava i li va posar una sèrie de condicions sabent que no les acceptaria. Jo tampoc em fio de Pedro Sánchez. El seu comportament polític és semblant al d’un penell que canvia segons com bufa el vent. La seva obsessió en contra de Rajoy va arribar a posar en perill l’estabilitat d’Espanya. La seva candidatura a les primàries del PSOE és un nou intent per estar en els càrrecs privilegiats de la política i, conseqüentment, seguir vivint d’ella. En els temps en què va ser secretari general dels socialistes va deixar alguns gestos dictatorials, com va ser el cas de Tomás Gómez. No creiem que pugui arribar a ser un bon president per a Espanya. Potser Patxi López sí. Com a lehendakari va demostrar bones maneres.

Joan Sada, Barcelona.


El futur dels partits

Els partits segueixen sent importants en el sistema democràtic actual però, tard o d’hora, aniran cap a la irrellevància si no es corregeixen les tendències actuals. Si el PP no deixa de governar només per als rics i no atura la corrupció instal·lada en la seva estructura, morirà. Si els partits amb opció de governar creuen que només l’opinió dels militants és la correcta, s’equivocaran. La militància és la corretja de transmissió de les idees d’un partit, però aquest no existeix només per als seus militants. El risc més gran del PSOE aquest diumenge és caure en aquest error. Si guanya Pedro Sánchez, el partit deixarà d’existir com a alternativa de grans sectors de la societat; si guanya Susana Díaz es produirà una ruptura de l’organització; i si guanya Patxi López potser la formació ressorgirà com a alternativa per a gran quantitat de sectors socials de classes mitjanes i treballadores. El PSOE, amb les seves contradiccions i errors, segueix sent necessari en aquesta societat.

José Herrera, Màlaga.

Piqué insistió en su deseo de ser presidente del Barcelona, aunque no lo ve "a corto plazo"