A peu de carrer

Nocturn amb pega

<b>Independentistes de la CUP,</b> convençuts que el cartell és una arma eficaç, es planten davant de fustes encara immaculades i despleguen el seu missatge per captar el vot a la contra, el seu

Dissabte, 7 de maig del 2011

Cartell electoral enganxat amb el clàssic engrut en un plafó municipal del carrer d'Aragó, ahir a la tarda.

No totes les nits són iguals. Els diumenges nocturns de la ciutat són un desert. Els dimarts a la matinada són el camp adobat dels gats. Els dimecres la ciutat nocturna sembla il·luminada únicament per les llums verdes dels taxis lliures. Els dijous i els divendres a la matinada, Barcelona es comença a omplir de joves fumadors i bevedors que es criden els uns als altres com si estiguessin en una platja acabada de descobrir.

Però sovint passen coses estranyes en aquesta ciutat adormida. A vegades algú ha plantat plafons de fusta als escocells perquè la gent hi enganxi els seus cartells. És l'inici d'una campanya electoral i els simpatitzants llisquen per les voreres com si es tractés d'intrigants galdosians. En grups de tres o de quatre, els enganxadors de cartells es planten davant de les fustes encara immaculades. Consulten el rellotge fins que són les dotze. És curiosa aquesta tendència a la puntualitat. Els poders públics van generant lleis i ordenances cada vegada més prohibitives i, en canvi, la gent compleix perfectament els seus compromisos i els seus horaris. Des de la vorera de davant contemplo l'escena dels primers espontanis de la democràcia. Despleguen els seus cartells i obren el pot d'engrut. Són els de la CUP, la Candidatura d'Unitat Popular, els independentistes que s'estrenen en la pugna electoral de Barcelona.

Opció indestructible

3 M'hi acosto. Es nota en aquests esforçats militants la il·lusió de la vigília de reis. Estan contents, perquè saben que el seu vot és indestructible. Potser petit, però segur. Un dels enganxacartells porta una ràdio. De sobte esclaten d'alegria: el Tribunal Constitucional acaba d'autoritzar que Bildu es presenti a les eleccions. L'independentisme és una causa nacional, però tots els independentistes del món es recolzen entre si per canviar les fronteres i els poders. Continuen amb la seva tasca propagandística Muntaner avall. Algun gat policia s'encreua en el seu camí, però continua caçant restes de pizza a les papereres pròximes. Una parella madura els mira i comenta: «Jo no sé pas què votar. Però potser algun canvi s'hauria de fer, ¿oi?». Al cap d'una estona passa un grup de joves. Parlen en espanyol i s'aturen davant el petit grup d'enganxadors d'esperances. Hi ha un moment d'una certa tensió, però sense crits. M'afegeixo als de la CUP encara que només sigui per fer embalum, que en faig. Els tafaners se'n van amb ganes de participar en el triomf d'algun partit genuïnament espanyol. No ha passat res, perquè la nit encara és jove i els botellones encara estan plens.

Els independentistes saben que les enquestes els han convertit en els últims de la fila, però continuen convençuts que la cartelleria política segueix sent una arma eficaç per canviar el sentit del vot. Em diuen que en aquestes eleccions del cansament la gent ja no vota a favor de la simpatia de tal o tal altre candidat. Senzillament voten a la contra. Els arguments electorals són massa semblants els uns als altres. El vot a la contra és el seu. I el vot de l'esperança nacional també. S'obre el segon pot de pega. Dels dits goteja una substància blanquinosa que s'adhereix a la roba. De sobte un dels enganxadors, el que porta l'emissora de ràdio als seus auriculars, crida entusiasmat que els del Partit Nacionalista Escocès d'Alex Salmond han aconseguit una gran victòria. «No estem sols, companys». Deixen la pega a la vorera i entren en un bar a prendre una birra per celebrar-ho. Ens acomiadem i els desitjo sort.

De tornada, quatre o cinc encreuaments més amunt, un grup de partidaris de Trias pengen els pasquins del seu candidat sobre l'efímera pissarra del desig polític.

Su primer agente, Horacio Gaggioli, revela que su llegada al Barça solo se debió a "las circunstancias de la vida"