TRIBUNA

¡Escoltem els sociolingüistes!

"Si fem el castellà tan oficial com el català, aquell acabarà menjant-se aquest amb la fam inconscient que dóna la legitimitat i la comoditat de qui es troba a casa"

Dimecres, 14 de novembre del 2012 - 14:58 CET

Alfons López Tena, cap de llista de SI, durant un recent míting a Mataró.

Generalment la llengua no ha estat un tema “electoral” preferent a les eleccions catalanes. Però en els darrers dies ha irromput en el debat públic el tema de l'oficialitat del castellà a la Catalunya del futur. I si bé cal dir que és positiu que es deslliuri la qüestió lingüística dels tabús que l'han embolcallada durant anys, potser caldria que veiéssim amb precaució tota tendència a la simplificació o a fer-ne un camp propici per a la recerca del vot fàcil. Certament, el tema lingüístic requereix una reflexió meditada i no és gens convenient d'apartar-lo dels inputs que en aquest delicat camp ens fan arribar els experts en sociolingüística. Inputs que els polítics, generalment, obvien per poc “recomanable” electoralment.

En aquest sentit és important d'incorporar al debat el contingut d'un interessant treball aparegut darrerament: “Raons de ser d'un full de ruta per a la gestió de les llengües en la Catalunya independent”. L'ha realitzat el Grup de Treball sobre la Gestió del Castellà en el Marc d'una Catalunya Independent, que integren els filòlegs Montserrat Alberte, Juan Carlos Moreno Cabrera 'aquest catedràtic de l'Autónoma de Madrid' i Sílvia Senz.

Estimula llegir un treball molt à la page, redactat lluny dels ambients polititzats que esbiaixen cap a la pretesa correcció política o que allunyen de les posicions científiques. L'estudi parteix no del discurs polític sinó de la valenta idea que “en el nostre model de societat occidental i democràtica, cal intervenir políticament per tal d'organitzar un entorn de diversitat lingüística”.

Estatus d'idioma propi

En l'edat de la globalització, és evident que hi ha molts condicionants --i no sols els del mercat-- que fan que els idiomes puguin prosperar o morir. No serveixen simplificacions ni “bonismes” si la volem encertar en la difícil tasca de salvar el futur d'un idioma, per molt oficial que sigui. Quan volem decidir democràticament el futur estatus dels idiomes parlats a Catalunya, per exemple, cal tenir plena consciència del que significaria atorgar-los un rang de plena cooficialitat amb el català, la qual cosa equivaldria a donar-los 'segons els autors de l'estudi esmentat' una carta de naturalesa i estatus virtual d'idioma propi. Un estatus que 'recordem-ho' el mateix Tribunal Constitucional va negar per al català.

Fer-ho equivaldria a continuar amb l'actual ordenament lingüístic que permet que qualsevol persona pugui viure a Catalunya exclusivament en castellà, sense cap obligació a saber o utilitzar el català, si així li plau. Si procedim així --per emprar les paraules de l'eminent lingüista Joan Solà-- potser haurem aconseguit d'allargar l'únic cas d'“exili interior lingüístic” (promogut per Franco) que haurà de suportar una llengua d'Europa en el seu propi territori, per molt Estat propi que llueixi.

La factura de la no fractura

Els qui promouen avui la plena oficialitat de l'espanyol en una Catalunya independent diuen que ho fan per evitar-nos una “fractura” i per “facilitar la cohesió”. En el nou marc polític català que diuen promoure (no se sap si serà “estat propi”, “model Massachussets”, “nou estat d'Europa”, “confederació” ' només Solidaritat parla clarament d'Estat independent amb català com a llengua oficial), cal demanar si canviarà molt l'actual tendència a l'espanyolització lingüística massiva del nostre jovent a moltes comarques catalanes. El gest politico-lingüístic de Junqueras (“El castellano y la República catalana”, EP 8.10.2012) i la indefinició de CiU en aquest camp, ¿ofereixen cap garantia real que el paper “cohesionador” el pugui exercir mai el català a casa nostra? ¿Ens poden garantir que la factura de la “no-fractura” no l'acabi pagant íntegrament la llengua catalana? Tot fa témer que no.

Ara fa vuit anys, el jove Èric Bertran --el de la magnífica pel.lícula 'Fènix 11-23' que ara estrena Joel Joan-- va pagar un dur càstig per enviar un mail a un supermercat exigint-li l'ús del català en l'etiquetatge. ¿No és a CiU que avui se li podria enviar (amb més cura) un mail semblant per la seva desgana a l'hora de protegir el català? Al castellà a Catalunya el podem estimar, comprendre, ensenyar, llegir, acceptar, respectar, recitar, estimular, estudiar, cantar i mimar. Tot el que vulguem. Però fixem-nos que si el fem tan oficial com el català, molts sociolingüistes 'com els citats més amunt' apunten que aquest idioma s'acabarà cruspint el català amb la gana inconscient que dóna la legitimitat i la comoditat del qui es troba a casa. Haurem donat per bo, moralment, el fet consumat de 40 anys sense escola en català i d'immigració a terra desvalguda. Si realment volem salvar el català --més enllà de la preocupació pels vots-- siguem valents i escoltem els sociolingüistes.

No le asusta tener que ganarse la titularidad, pero tampoco quiere aburrirse en el banquillo