elPeriódico.com

Carles Cols Periodista

El circ de tres pistes del tripartit, fins avui l'encara més difícil de les aliances polítiques del Parlament, va començar a acomiadar-se ahir a la nit amb la cada vegada més al·legòrica enganxada de cartells a mitjanit que marca l'inici de la campanya electoral. Catalunya celebrarà el pròxim 28-N les seves eleccions au­tonòmiques sense l'amenaça, segons es va saber ahir, que la força gravitatòria del Barça-Madrid impedeixi als electors arribar fins a les urnes o, segons una altra versió dels efectes perversos que futbol i política coincideixin en una mateixa jornada, sense la por que els Mossos d'Esquadra no donin l'abast davant de tant d'enrenou. Punt final, doncs, al circ de tres pistes, i hola a una nova etapa en què, més enllà del fet que les enquestes i les cases d'apostes donen per segura la victòria de CiU, tota la resta són grans incògnites. Exceptuant sorpreses, està en joc dilucidar si Catalunya és a les portes d'un simple procés d'alternança en el poder o, en canvi, s'endinsa en una nova etapa que extremarà el caràcter de rara avis del Parlament català dins del mapa autonòmic espanyol.

Artur Mas, amb el corró tecnològic. Toni Garriga | EFE

Més informació

• Editorial: 'Una campanya que exigeix serietat'

• Tags: Elecciones 28N, Les altres cròniques

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 202 de la secció de Elecciones de l'edició impresa del dia 12 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

EL FUTBOL / «Podré anar a futbol», es va alegrar ahir Artur Mas de seguida que es va saber la data i l'hora del Barça-Madrid. Res interferirà (va semblar dir entre línies) la seva presumible desfilada nocturna de la victòria del 28-N. Ni això, ni TV-3 perdrà tampoc, en benefici de la competència, una nit d'importants audiències. Però prudent com està amb tot el que diu i fa des de fa mesos, formalment Mas només es va limitar ahir a donar per bo l'argument que va posar sobre la taula Jaume Roures, propietari dels drets del partit, perquè per tercera vegada en la història (1964 i 1972 són els antecedents) la gran batalla del futbol espanyol caigui en un dilluns: «Hi haurà unes 80.000 persones, moltes d'elles barcelonistes, treballant per a les eleccions aquell diumenge. Podria haver sigut un embolic». Culer i candidat, Mas reuneix les condicions descrites per Roures. Encara que menys futboler, José Montilla, candidat a la reelecció, va avançar ahir que ell també anirà al Camp Nou el 29 de novembre, en el seu cas a la llotja.

Serà un lloc curiós per fer la di­gestió electoral perquè, al cap i a la fi, el Barça és el viver en què ha germinat i ha crescut el paradigma dels fruits exòtics que es presenten a les pròximes eleccions, Joan Laporta.

¿Alternança en el poder o canvi d'era? Aquest és l'enigma.

Una hipotètica victòria de Montilla a les urnes el 28-N es pagava ahir a Betfair.com 26 a u, una fortuna segons quina sigui la inversió inicial, més rendible per descomptat que els bons de la Generalitat, que ja és dir. La victòria de Mas, a la mateixa casa d'apostes, amb prou feines cotitzava. En termes polítics significa que el PSC, com apunten les enquestes, pot retrocedir tant que per cada diputat socialista hi hagi dos diputats de CiU.

PLANETES EN LÍNIA / Amb tot, això no deixaria de ser un esquema clàssic d'alternança. L'un puja, l'altre baixa. L'element distorsionador és que en la legislatura que ara mor s'ha produït una insòlita alineació de planetes: la crisi econòmica, la sentència del Tribunal Constitucional, l'auge de l'independentisme, les disputes tripartides, la periòdica escissió interna o purga en el si d'Esquerra, el despertar xenòfob... Conseqüència d'aquesta conjunció astral, en les pròximes eleccions no es reprodueix la tradicional disputa pel centre polític que acostuma a ser sinònim de majoria parlamentària, sinó una insòlita guerra de guerrilles que, arribat el cas, poden knesetzitar (perdó per l'expressió) la Cambra catalana, és a dir, recrear al parc de la Ciutadella un hemicicle tan atomitzat com el de la Knesset d'Israel, país al qual, per cert, tant admira una part de la crema política catalana.

¿Això és bo o és dolent? CiU i PSC van respondre ahir, a la seva manera, a aquesta qüestió.

PUJOL AVISA / Els convergents estan molt preocupats per si l'excés de confiança dels seus simpatitzants els deixa lluny d'una majoria, sigui absoluta o no, aclaparadora. Mas hi insisteix cada dia. Jordi Pujol, per si de cas, li va donar ahir un cop de mà. «D'una força que hagi de pidolar, dia sí, dia no, la caritat d'un suport puntual, fugaç, contradictori i molt interessat no es podrà esperar que capgiri el moment difícil que vivim», va dir l'expresident. Per CiU, el pitjor que podria passar després del 28-N seria haver de «pidolar» suports parlamentaris. Simptomàticament, pel PSC és el somni a aconseguir, segons va confessar ahir a Madrid el mateix Montilla, perquè espera una mobilització a última hora del seu electorat que li permeti reproduir a Catalunya la digna d'estudi geometria variable de José Luis Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats.

LABORATORI PER A RAJOY / El cas és que les elucubracions sobre les possibles aliances postelectorals seran el Guadiana de la campanya electoral. Ja ahir a la nit, el líder d'ERC, Joan Puigcercós, va posar damunt la taula la qüestió. Va subratllar que el desafiament dels republicans és evitar que el PP sigui, com ja va ser fa temps, la tercera força política del Parlament, però no només per honor independentista, sinó també per allunyar del candidat de CiU la temptació de reeditar una aliança política amb els conservadors. Diuen que estan disposats a sacrificar-se i pactar amb Mas per evitar-li el mal tràngol d'una aliança amb el PP d'Alicia Sánchez-Camacho, entestada (sospiten molts a aquestes altures) a convertir aquesta campanya en una mena de laboratori al servei de Mariano Rajoy on mesurar els efectes del discurs filoxenòfob sobre les urnes.

ERC i PP, tret que Mas aconsegueixi un corró la nit del 28-N, potser són peces clau de la política catalana els pròxims quatre anys, però el Parlament pot ser d'una varietat cromàtica molt superior. De moment, Albert Rivera, líder de Ciutadans, convidat ahir del fòrum ­Primera Plan@, no només aspira a repetir, sinó que també pensa tenir a l'abast un grup parlamentari propi (cinc diputats), cosa que li permetria presentar projectes de llei amb els quals obligar el PSC (va posar ell mateix com a exemple) a redefinir-se sobre qüestions sempre controvertides com la presència del castellà a les escoles.

CUA DE TORO / Ciutadans vol un grup parlamentari propi, Iniciativa defensa les terres conquistades, Laporta aspira a una mena d'alcorconazo electoral i una plèiade de cares conegudes (Joan Carretero, Montserrat Nebrera, Josep Anglada) desitgen ser el nou Rivera..., però el Parlament només dóna cabuda a 135 diputats. Dir que les eleccions catalanes del 28 de novembre, malgrat les enquestes i les cases d'apostes, encara són incertes i estan obertes sembla ara com ara un atreviment, però, aprofitant l'aire torero que ha tingut aquesta legislatura, només es pot afegir el que diu el refrany: fins a la cua, tot és toro.