Alguns han destacat un to churchillià, de «sang, suor i llàgrimes» en el discurs de Sevilla de Mariano Rajoy. Hi ha frases que ho testifiquen: «Tant de bo la nostra economia hagués tocat fons, però no és així». O, «tirarem endavant, ens costarà però ho farem. No oferim esperança, ni tan sols bons desitjos. Espanya farà pinya. Acceptarem els sacrificis, suportarem les renúncies... i no desistirem fins que arribi el dia que puguem descansar i sentir-nos davant el món sencer orgullosos del nostre esforç».

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 25 de la secció de Economía de l'edició impresa del dia 22 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

D'acord, sona a Winston Chur-

chill quan els avions alemanys (aquí, la crisi) deixaven caure les bombes damunt de Londres (aquí, cinc milions d'aturats). Però Churchill feia anys que alertava del rearmament alemany i per a Rajoy l'únic problema era el desaparegut Zapatero. I Churchill va fer un govern de coalició amb els laboristes de Clement Attlee i aquí l'objectiu és que Javier Arenas conquisti Andalusia. Un país no és Anglaterra si vol, sinó si pot.

Però Rajoy, contra la seva imatge de polític acomodatici que espera que els problemes es dilueixin (la seva actitud en el cas Camps), està prenent decisions dures i valentes. Per exemple, la primera retallada de 15.000 milions, amb augment de l'IRPF inclòs. I una reforma laboral profunda abans de les eleccions andaluses. Darrere hi flota la idea que Espanya necessita recuperar competitivitat amb una devaluació interna, que per cert és també la teoria del Nobel Krugman (crític d'Obama per l'esquerra). La devaluació és una rebaixa automàtica de preus i salaris davant del món. Però aquí potser baixaran els salaris i els preus no cauran de seguida (a menys que la recessió sigui molt forta). I si no baixen els preus la reducció del poder de compra dels treballadors comportarà una recessió de cavall.

Però la coherència és essencial per guanyar una guerra amb «sang, suor i llàgrimes». Chur-chill no va congelar la producció d'avions i Rajoy disminueix la inversió en R+D+I (els avions per canviar el model productiu). I la suor ha de cobrir tots els fronts, també els que s'amaguen del fisc. Així que va arribar al poder, Soraya Sáenz de Santamaría va dir que per posar setge al diner negre i apujar la recaptació es prohibirien els pagaments en metàl·lic a partir d'una certa quantitat. A la França de Sarkozy (que no és un marxista) el límit és de 3.000 euros i a Itàlia Monti l'ha abaixat a 1.000. Ara, però, el secretari d'Estat d'Hisenda, Miguel Ferrer, contradiu la vicepresidenta i diu que el límit serà per a les empreses però no per als particulars.

Un esforç nacional implica que suï tothom. I combatre el diner negre -almenys com ho fan França o Itàlia- és la prova del cotó. Si el repte és guanyar la guerra a la crisi amb una dura devaluació interna (tocant els salaris), la cohesió social és bàsica i fer marxa enrere en els anuncis de lluita contra el frau és un greu error. ¿Per què la vicepresidenta es deixa corregir per un secretari d'Estat?