Josep-Maria Ureta Periodista

Va començar a notar-se l'anomalia el 2008: els directius que havien portat al col·lapse tot el sistema financer mundial havien cobrat íntegrament els seus sous i primes. Va ser el cas del rescatat banc de negocis Merryl Lynch: 600 directius es van emportar un milió de dòlars cada un. Legalment, és clar. El gran equívoc venia de molt abans: alguna ment pensant va creure que era bo traslladar al sector financer la remuneració per incentius de la indústria. Ingressos fixos baixos i variables segons les vendes que aconseguís l'organització. Primer error: en la indústria del risc, com és la banca, posar incentius fomenta encara més el risc.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 28 de la secció de Economía de l'edició impresa del dia 04 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Per ocultar-lo, segon error, es va sofisticar: el sou el fixarien barems opacs elaborats per consultores especialitzades. ¿Els sona? Sí, consultores tipus Moddy's o Fitch, però dedicades al càlcul de remuneració d'alta direcció, amb una factura que pagaven els avaluats. Aquests sous de tant en tant es divulgaven, amb l'excusa de la transparència. Fals: l'objectiu era dir que la competència pagava més. Tercer error: per a aquest suposat risc de deserció competitiva, es va inventar el blindatge del sou, que es va anomenar, descaradament, pensió de jubilació. ¿Què inventaran ara?