elPeriódico.cat

A Catalunya vivim la crònica d'una mort anunciada. L'impost de successions mor per inanició. Va ser el pacte de finançament autonòmic del 2001 el que va redactar la seva sentència de mort. Des que la majoria parlamentaria conservadora a les Corts Generals va deixar que fossin els parlaments autonòmics els que fixessin les bases i els tipus de l'impost, la seva persistència va ser inviable.

Més informació

• El PSC dóna per tancada la porta al pacte pressupostari amb CiU
• Mas presenta la reforma com el final d'una «discriminació»
• El Govern allibera de càrrega totes les herències entre parents directes

• Tags: Economía

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 4 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 06 de abril de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

La gradual pèrdua de recaptació per canvis en el domicili fiscal, i el sentiment de greuge comparatiu dels ciutadans amb bases més àmplies i tipus més alts l'han fet insostenible. Paradoxalment, és un impost que no ha perdut pas la batalla de les idees. És un impost que històricament ha estat legitimat per les tradicions polítiques del liberalisme clàssic, la democràcia cristiana i la socialdemocràcia. Només ha encaixat atacs dels àcrates llibertaris contraris a qualsevol tipus d'impost i despesa pública. I també, de l'anarquisme i el comunisme partidaris de la confiscació en comptes de la imposició.

Pel liberalisme clàssic, els impostos eren un mal inevitable. Calen impostos quan no és tècnicament possible o econòmicament viable posar un peatge per l'ús d'un conjunt de serveis: pagar l'enllumenat als pobles i ciutats, construir carreteres locals o mantenir els carrers.

Pels liberals, el més important és que els impostos facin com menys mal, millor. L'impost de successions ofereix un finançament que frena molt menys el treball de les persones, les inversions de les empreses, les activitats dels emprenedors que d'altres impostos. Pitjor són els impostos de la renda, el de societats, sobre el consum, o les cotitzacions socials.

És un impost que no grava la renda anual, sinó la riquesa acumulada. Són molts els titulars de grans fortunes que creuen que han de retornar a la societat el que han aconseguit. Per ells, la donació al final de la seva vida no és un fre a la feina diària, a l'inrevés, és una motivació addicional.

Per altra banda, pels que un dia rebran una herència és un impost que els fa treballar més, esforçar-se més. Saben que compartiran amb la societat el que els seus progenitors tinguin a bé de deixar-los. És un dels pocs impostos que ens fa treballar més, no menys. És un instrument de foment del creixement econòmic, i de suport a una visió meritocràtica i liberal en el sentit clàssic de la societat.

La democràcia cristiana també va fer seu l'impost de successions. El va veure com un instrument en favor de la justícia social, per avançar cap a una societat més equilibrada socialment. Un equilibri que era la garantia contra l'abús dels poderosos, i contra la revolució dels desposseïts. La socialdemocràcia el va abraçar com un instrument de redistribució de la renda i la riquesa. Contribuïa a fer un instrument alternatiu als somnis revolucionaris que optaven directament per l'expropiació o la confiscació. Contribuïa a fer una societat en què tots havíem de tenir segons les nostres necessitats i pagar segons les nostres capacitats.

La recuperació de l'impost de successions només seria viable si la UE fixés les bases i els tipus impositius per a tots els estats membres. Només una nova majoria social que aposti per una societat europea més liberal, més meritocràtica, més equilibrada i més justa podria ressuscitar l'impost de successions.