elPeriódico.com

La guerra de l’Iraq s’ha convertit per a un cert tipus de cine en una cosa així com un títol honorífic. Tenir-lo no significa que siguis meritori, però et fa semblar important. Dues de les tres pel·lícules presentades ahir a la competició del Festival de Cannes l’utilitzen com a paisatge amb ganxo, com a postura fotogènica, més que com la carn d’anàlisis polítiques de relleu. ¿Necessitem que se’ns recordi que de la guerra se’n torna amb el cervell fregit? ¿Algú dubta que George Bush mai va creure en les armes de destrucció massiva? Doncs, deu ser que sí.

El director britànic Ken Loach posa per als fotògrafs, ahir al Festival de Cannes. reuters / eric gaillard

IGUAL QUE ALTRES CINTES / De fet, la nova pel·lícula de Ken Loach, Route Irish –es va incorporar al concurs, tot i que vist el que s’ha vist no hauria fet falta–, diu sobre l’Iraq el que ja van dir abans altres pel·lícules. Com a En el valle de Elah, utilitza un sol crim per condemnar el conflicte en general; igual que Redacted, fa ús de nous formats d’imatge, com arxius MMS o entrevistes a través de Skype; com a En tierra hostil, deixa clara la seva indignació amb els instigadors mostrant simpatia pels soldats traumatitzats.

En concret, Loach se centra en els exsoldats que treballen per a les empreses de seguretat privada, també anomenades exèrcits paral·lels o soldats de fortuna o simplement mercenaris –la guerra «s’està privatitzant, lentament i deliberadament», va recordar el director davant la premsa– per explorar el peatge que comporta el conflicte armat i l’oportunisme financer. Com de costum en els guions de Paul Laverty –és el novè que escriu per a Loach, potser s’haurien d’agafar un descans–, no fa falta interpretar res, perquè tot és allà, en aquests diàlegs tan expositius i pesats com el tom de la lletra I, d’Iraq, de l’Enciclopèdia Britànica, i malgrat tot no arriben a tacar-se les mans furgant-hi.

No obstant, si es considera com un mer thriller, Route Irish en surt més mal parada, no tant perquè posseeixi el típic aspecte grisenc del cine de Loach, encara que inclogui telèfons robats, tortures i explosions, com perquè compta amb un entramat narratiu tan fi com el paper higiènic dels aeroports. L’histerisme de teatre amateur dels seus intèrprets, això sí, suggereix tot al contrari. Resulta gairebé còmic veure’ls fer voltes al voltant de l’evidència fingint que no la veuen.

LES MENTIDES DE BUSH / La presentació de Fair Game va deixar en l’aire dues preguntes. La primera: ¿què hi pinta competint a Cannes el seu director, Doug Liman, que va dirigir Sr y Sra Smith? Bé, ell també va dirigir El caso Bourne, que va redefinir ella sola el cine d’acció modern adornantlo de referències als thrillers conspiranoics dels anys 70. També hi ha una mica d’això a Fair Game, la seva nova pel·lícula, que recrea el cas real de Valerie Plame.

La dona era una espia de la CIA que buscava les famoses armes de destrucció massiva i la seva identitat va ser revelada al públic després que el seu marit, Joe Wilson, acusés l’aleshores president dels EUA, George W. Bush, de falsejar informes per poder justificar la invasió de l’Iraq. L’opinió pública se’ls va llançar a sobre. Fair Game reconstrueix com allò els va destruir a tots dos individualment i familiarment.

ABSÈNCIA DE SEAN PENN / El film de Liman va arribar a la cita de Cannes sense fer soroll i no en va fer pràcticament gens, en part perquè a un dels seus protagonistes, Sean Penn, se l’esperava però no va venir, i a l’altra, Naomi Watts, ja se la té una mica vista aquest any per aquí. I perquè, malgrat que poques coses es poden dir en contra seu, poques se’n poden dir a favor. No disgusta, no entusiasma.

«El film no defensa cap posició, sinó que mira d’explicar la història que va tenir lloc, sense la intenció d’orientar el públic», va afirmar el director tot i que en pantalla queda molt clar on s’ubiquen les seves simpaties. L’argument va inspirar una segona pregunta: ¿l’objectivitat és necessàriament una cosa bona i prendre partit és un fet necessàriament dolent, fins i tot quan és tan clar qui són els bons i qui els dolents?