elPeriódico.com

Que el títol protagonista de la descafeïnada primera jornada competitiva de la Berlinale fos Margin call s'entén per dos motius. El primer té a veure amb la probabilitat: l'actual crisi del sistema financer mundial s'està convertint en un tema cinematogràfic tan recurrent com fins fa poc ho eren les guerres de l'Iraq i l'Afganistan.

El segon, amb el so dels flaixos o, en altres paraules, amb la possibilitat per al festival de tenir Kevin Spacey i Jeremy Irons passejant per l'alfombra vermella.

«Se'ns ha volgut convèncer que la crisi ha estat un cas d'excessiva avarícia per part d'uns quants individus, però en realitat el que va provocar el fracàs del sistema és l'avarícia a petita escala de tota la societat, cadascun de nosaltres», ha opinat el director J. C. Chandor, el debut del qual imagina una tensa jornada i mitja en el si d'una companyia d'inversions de Wall Street --probablement inspirada en Lehman Brothers--, els responsables de la qual decideixen abocar al mercat milers de milions de dòlars en hipoteques tòxiques per salvar el coll. És, més o menys, el que va passar el 2008.

En els millors moments, Chandor sembla que agafa exemple dels guions de David Mamet i aconsegueix una cosa lleugerament semblant a la tensió claustrofòbica de Dotze homes sense pietat. El gran problema de Margin call és que, per no voler-se passar, no arriba. En altres paraules, no cau en cap moment en el didactisme, però a costa de no oferir ni tan sols explicacions mínimes més enllà de la vaguetat i l'abstracció.