elPeriódico.com

«Dos alcaldes es barallen / per un hortet que tinc jo / per a fer calés de luxe / i plantar-me un camp de golf». Això cantava Pep Gimeno Botifarra a la Jota de Xàtiva, un dels títols de Si em poso a cantar cançons (2006). Era el seu primer disc i es va convertir en un insòlit fenomen de vendes que va traspassar les fronteres del públic adult i més interessat en el folk autòcton per sintonitzar amb les generacions més joves de la seva terra.

Miquel Gil i 'Botifarra' 8Renovadors de la vella tradició. <BR/>

Més informació

• Amb el GPS a l'oest actual

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 207 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 21 de gener de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Miquel Gil + Pep Gimeno 'Botifarra' Petit Palau - Dv., 21 - 21.00 h - 15 €

El de Xàtiva interpretava jotes, malagueñas, granaí­nas i altres cants d'orígens diversos que havien calat, en un moment o altre de la història, en terres valencianes. Fins i tot rescatava gèneres autòctons però encara més oblidats com el cant de batre, que s'entonava al camp en el tediós procés de separar el gra de blat de la palla.

Sí, Gimeno rescata estrofes ancestrals amb una frescor que les conserva igual de vives que antigament i n'afegeix d'altres de collita pròpia que poden narrar relacions amoroses adobades a través d'internet. I en el seu segon disc, Te'n cantaré més de mil (2009), va donar a entendre que, un cop trobat el filó d'una infinita tradició que pot ser perfectament recontextualitzada, ja no hi haurà qui el pari.

La veu de terra plana, seca i orgullosa de Gimeno ja s'ha trobat anteriorment amb la de Miquel Gil; més esquerdada pel pas del temps, però que quan s'omple de sentiment segueix transmetent una profunda saviesa i temeràries intencions artístiques. Des que va abandonar el grup Al Tall, el de Catarroja s'ha ajuntat amb músics àrabs i grecs, amb Miguel Poveda i Pascal Comelade, i fins i tot amb el grup anglès de música electrònica experimental Spring Heel Jack. Avui anuncia al costat del seu amic una vesprà

Si els admiradors de la música nord-americana queden tan enlluernats al sentir gravacions de principis del segle XX, ja sigui folk dels apalatxes o blues del delta, potser haurien d'ampliar el seu interès cap a la música tradicional valenciana. Pot tenir tant de caràcter, humor i informació sobre la realitat de l'època com la de qualsevol altra regió. Si l'etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax aixequés el cap quedaria captivat pels vells-nous cants de Miquel Gil i Pep ­Gimeno.