Informació publicada en la página 67 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 29 de desembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
El almirante és una pel·lícula russa plantejada amb el mateix estil de superproducció que va caracteritzar cert cine soviètic del passat. Però el que ens torna la pantalla és un film vell, anacrònic, com una ampul·losa cinta dels anys 70 amb un estil narratiu i visual que ha estat àmpliament superat.
El almirante està muntada com si es tractés d'un condensat d'una sèrie de televisió, amb fragments massa ràpids, personatges que van i vénen i situacions que no arriben a desenvolupar-se del tot. El relat està descompensat entre les nombroses i llargues escenes bèl·liques i tota la resta. La part romàntica, que n'hi ha, és gairebé de fotonovel·la, i el to maniqueu sobre la revolució bolxevic (com abans ho eren també els films procomunistes, encara que cinematogràficament molt millors) campa al seu aire.
Film a deshora, doncs. O potser un intent residual, i amb un valor que només abasta el seu país d'origen, de ressituar certs aspectes ideològics en el marc d'una cinematografia que va ser pionera i que avui sobreviu com pot.
El que pretén la pel·lícula és oferir la imatge realista, verídica, de l'almirall Aleksandr Koltxav, un militar que va ser el màxim responsable de la flota russa al mar Negre i també comandant en cap de l'exèrcit blanc, represaliat després de la revolució i rehabilitat més recentment. De fet, el paper històric de Koltxav ens diu molt sobre els canvis operats a Rússia durant el segle XX. El problema és que com a pel·lícula, amb el seu embafador romanticisme epistolar i la seva fractura narrativa, no arriba a funcionar en cap moment.
23/05/2012 Societat
22/05/2012 Societat