elPeriódico.com

D'acord, els efectes especials de Tron, pel·lícula realitzada el 1982, no tenen res a fer contra la parafernàlia infogràfica de Tron Legacy, rodada el 2010, però l'original en poca cosa més ha d'envejar aquesta continuació o seqüela tardana d'aclaparador, però insensat, fred i fins i tot lletgista, repertori tecnològic.

Més informació

• 'Balada triste de trompeta', pallassades crues i salvatges
• Carlos Areces: «De la Iglesia és un director sàdic»
• 'Balada triste de trompeta': el circ de les dues Espanyes
• El último bailarín de Mao Una vida feta clixé
• 'Film socialisme', ¿el cinema reinventat?
• 'Burlesque', pudorosa i rutinària
• 'Historias de la edad de oro', sis llegendes romaneses

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 124 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 17 de desembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Joseph Kosinsky ** Estrena 17 de desembre - Jeff Bridges, Olivia Wilde, Michael Sheen, Garrett Hedlund. - Títol original: 'Tron Legacy' - Estats Units - 125 minuts

Tron era una pel·lícula insuficient, però va crear un concepte clar per a la llavors estranya relació entre el cinema, la informàtica i els videojocs. Tron Legacy aclapara amb el seu discurs i les seves imatges, que esdevenen a l'interior d'un gran joc de realitat virtual en el qual estan capturats diversos humans (el que encarna Jeff Bridges, protagonista de l'original, i el seu fill, un irat adolescent interpretat per Garrett Hedlund), però no genera nous camins per explorar. En aquest aspecte, cal dir que Matrix, que potser avui ja es veu bastant envellida, li dóna mil voltes.

El millor de la proposta pot residir en la manera com es fusionen en el mateix pla els actors reals i els digitals (el programa informàtic amb la cara rejovenida del mateix Bridges) o en la configuració de les seqüències de batalles, tan deutores de les pautes dels videojocs més innovadors com de la prehistòria d'aquest gènere. La resta és estranyament bruta per a una pel·lícula tan aparentment cuidada, amb situacions que frenen el ritme i personatges caricaturescos que entorpeixen algunes seqüències. És el cas del que interpreta l'actor Michael Sheen, propietari d'un local de moda que vol emular amb el seu pentinat el David Bowie més glam de l'època de Diamond dogs. La pel·lícula es fa pesada i monòtona, i això, en principi, va en contra de qualsevol concepte del videojoc, dissenyat precisament per provocar vertigen.