elPeriódico.com

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 120 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 10 de desembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Tom DiCillo
***
Títol original: 'When you¿re strange'
Estats Units
86 minuts

When you're strange podria haver funcionat no només com una mirada a un moment crucial i estrany en la història del rock, sinó també com a meditació sobre una part de la història americana. Però Tom DiCillo ho impedeix a l'evocar l'època de The Doors de la forma més reductiva imaginable --imatges dels anys 60 reciclades centenars de vegades: l'assassinat de Robert Kennedy, el Vietnam, Woodstock-. També resulta superficial la barreja de dades biogràfiques proposada per DiCillo, especialment perquè aquestes es vehiculen no amb les veus dels protagonistes d'aquesta història, sinó amb una narració de Johnny Depp plena d'observacions banals i xerrameca pseudotranscendent.

Per una altra part, a l'estar construïda només de material d'arxiu --pel·lícules casolanes, fotos, imatges de concerts i assajos, clips televisius de l'època-, When you're strange ens estalvia les típiques reflexions historicistes i sentencioses en què naufraguen molts documentals musicals o sobre els anys 60. A més a més, l'estratègia elimina qualsevol distància, i subratlla de quina manera Morrison continua sent una força cultural vital, un model per a molts dels actors o les rock stars que van arribar després.

En l'àmbit estrictament musical, DiCillo l'encerta al deixar clar que, tant com el carisma de Morrison, les qualitats que feien especials The Doors eren la bateria jazzera de John Densmore, el gust aflamencat del guitarra Robbie Krieger i el background clàssic de Ray Manzarek a l'orgue. No obstant, no perfila adequadament el grup, ja que els tracta com si fossin sui generis i no com a part d'una escena musical plena de bandes similars i sovint superiors. ¿O és que Tom DiCillo mai ha escoltat Love?