Informació publicada en la página 120 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 10 de desembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Encara que Fernando Trueba sempre ha equiparat Billy Wilder amb Déu, en el seu cine com a realitzador, i en les seves apreciacions com a crític i espectador, sempre se li ha notat la molt decisiva influència del cine francès. El seu germà David Trueba també ho va confirmar amb la seva primera pel·lícula, La buena vida, rodada el 1996, que tenia molt del millor François Truffaut. Ara és Jonás Trueba, fill de Fernando i nebot de David, qui manifesta les arrels franceses de la família amb Todas las canciones hablan de mí, una obra que li deu alguna cosa al mateix Truffaut i alguna més a Eric Rohmer.
L'herència francesa és doncs la menys díscola, la narrativament més clàssica, lluny dels subterfugis narratius del maquiavèl·lic Jean-Luc Godard. Els Trueba, i Jonás segueix la tradició, es basen més en el text i la forma interpretativa que en l'organització atrevida de la posada en escena. I a Todas las canciones hablan de mí, que sembla la crònica autobiogràfica d'una exaltació amorosa i la posterior separació i intent d'oblit, el text és l'element principal: diàlegs, lectura de cartes, referències de llibres, emocions expressades epistolarment quan el cos (i l'actor) no ho arriben a fer d'una altra manera.
Al film hi abunden els personatges una mica desencantats, però també bastant impostats, que semblen recitar més que parlar i carreguen amb brots de nihilisme difícils de creure. La cinta està recoberta d'una pàtina de falsa qualité, molt francesa, és veritat, però això només ho saben fer bé els cineastes gals, que fins i tot arriben a sublimar el que de vegades sembla ridícul. Sent una pel·lícula sobre l'afecte i el desafecte, a aquesta opera prima de Jonás Trueba li falta emoció, indicis de verdadera passió.
23/05/2012 Societat
22/05/2012 Societat