elPeriódico.com

Diumenge va dir als estudiants, que aquests dies estan protestant a Itàlia per les retallades d'Educació, que es rebel·lessin, i ahir a la nit es va suïcidar, llançant-se des del quart pis d'un hospital de Roma. Són les últimes dues seqüències de la pel·lícula de la vida de Mario Monicelli. Tenia 95 anys i patia un càncer de pròstata terminal. Monicelli era l¿últim dels grans del cine italià, el pare d'aquella comèdia que despertava somriures i rialles, però que després d'haver-la vist els espectadors sortien seriosos i pensatius dels cines.

«No us calleu, empenyeu amb força, heu d'utilitzar la vostra força per protestar, feu-ho vosaltres, que jo ja no tinc edat», va exhortar diumenge passat els estudiants, amb el llenguatge directe propi dels toscans, la terra on havia nascut el 1915. 

PERDEDORS I INADAPTATS

L'autor de 'La gran guerra', 'Rufufú', 'La armada Brancaleone', 'Guardias y ladrones', 'La chica con pistola' i 'Amics meus' era considerat el fundador de la comèdia italiana, un gènere que ha donat noblesa al cine del país. Va realitzar 66 films, amb actors com Vittorio Gassman, Totò, Marcello Mastroianni, Alberto Sordi i Monica Vitti. La seva primera pel·lícula la va rodar el 1932, però va ser després del feixisme i de la segona guerra mundial quan va poder expressar-se lliurement, plasmant el seu desencant per la realitat, acostant-se cinematogràficament a tot tipus de perdedors i d'inadaptats. Amb l'amarg somriure de tots els seus protagonistes. Com a 'Las rosas del desierto', l'última pel·lícula que va aconseguir treure el 2006,  després d'uns quants anys d'inactivitat, sobre els italians enviats a morir lluny de casa seva i del seu país. Un país que, en aquest període, ell definia com de "pensament únic" i "feixista sota altres formes", perquè no suportava Silvio Berlusconi i ho repetia cada vegada que tenia ocasió de dir-ho.

Fa pocs dies, enmig de les manifestacions estudiantils, va dir que "Itàlia no és un país gran pels seus generals i personatges històrics, sinó per la seva cultura, i és precisament aquesta, l'única cosa que ens reconeixen a l'estranger, la que avui ens combaten". "El cine ho és tot, la resta és cultura del rampell i de l'enriquiment", van ser les seves últimes paraules en públic. I per posar un exemple de quant deia, va passar la seva pel·lícula 'La armada Brancaleone' amb només els títols de cap i els de la crèdit i un parell d'escenes en mitjà. La seva manera de denunciar els talls al pressupost estatal dedicat a la cultura. El ministre interessat el va acusar de fomentar "un clima d'odi".

El progressista Walter Veltroni, que ha dedicat part de la seva vida a la divulgació del cine, va definir Monicelli com "un home de 95 anys portats amb aspra ironia i amb el desig de dir encara alguna cosa amb ràbia i autoritat". "Potser estava cansat de viure", va comentar el director Carlo Lizzani, per a qui Monicelli era una persona "que volia administrar la seva vida fins al final" i ho ha fet "amb un gest de lucidesa jove". L'actor Carlo Verdone va recordar que quan, per Nadal de l'any passat, el va felicitar, Monicelli el va mirar sorprès, dient "¿Però si ja ningú felicita res!" En una de les últimes entrevistes que va concedir va dir: "La mort no em fa por, em molesta. Elque em trenca és no estar viu".