elPeriódico.com

Un paio viola un nounat; un altre sodomitza el seu propi fill: dos dels passatges més escabrosos d'A serbian film, la pel·lícula commoció de la temporada, dirigida per Srdjan Spasojevic (Belgrad, 1976), i raó fonamental perquè associacions com la Confederació Nacional Catòlica de Pares d'Alumnes (Concapa) presentessin una denúncia a l'entendre que el film «atempta contra la integritat del menor i la dignitat de la persona». Tal com es va poder veure a l'últim festival de Sitges, A serbian film, un explícit relat del submón de les snuff-movies (pel·lícules amb violència real), traspua una malaltissa brutalitat que tomba d'esquena, tot i que el director sosté que, més enllà de les cridaneres atrocitats, subjau un discurs sociopolític sobre la violència congènita de la regió ­balcànica.

DIEGO CALDERÓN

Més informació

• Sobre les noves formes de censures

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 54 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 28 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

-Imagino que està al corrent de la tempesta judicial que ha provocat la seva pel·lícula a Espanya. ¿Què n'opina?

-No entenc què està passant al seu país. És increïble que segueixin passant coses així en ple segle XXI. Vivim en un món tan esquizofrènic... Cada regió té les seves pròpies regles, estranyes i aterridores, per imposar a la gent què ha de fer, veure i pensar. I això té com a conseqüència una gran falta de llibertat d'expressió. Sembla que algunes persones viuen encallades en l'edat mitjana. Per desgràcia, tenen el poder d'arrossegar-nos a tots...

-¿Què farà si la justícia espanyola el cita a declarar?

-Jo ja he enviat algunes declaracions al jutge a través del festival de Sant Sebastià dient que ni vam matar ni vam violar ningú. Vam fer servir ninots, efectes especials i la màgia de la taula de muntatge. ¿No li sembla penós i graciós a la vegada, tot això? ¡Que sàpiguen els lectors del seu diari que els nens no van estar presents durant la filmació de les escenes violentes i de sexe! Els vam gravar per separat i vam mesclar les seqüències. Els seus pares sempre van ser al rodatge. Els nens no van ser mai humiliats. Sempre els explicàvem el que estàvem fent d'una forma pròxima, senzilla i, és clar, dulcificada.

-També deu saber que tot l'embolic amb la justícia ve, precisament, per les escenes amb nens: especialment, la sodomització del nounat.

-Aquesta escena és una metàfora. Tota la pel·lícula és una gran metàfora d'aquestes dues últimes dècades de guerra als Balcans, del malson moral i polític que hem patit, d'aquest món endolcit pel que és correcte però que en realitat està absolutament podrit sota la seva neta façana. Som violats en el moment que naixem i som violats fins després de morts. Aquest nadó sodomitzat és una representació de totes les persones a qui ens han robat la innocència i la joventut els que governen les nostres vides amb propòsits sòrdids, desconeguts.

-El protagonista del seu film és un actor porno retirat que torna a treballar i es veu sotmès al més terrible dels descensos a l'infern. ¿La pornografia també exerceix de metàfora, d'al·legoria?

-Sí. La metàfora més gran del film és considerar la vida real com a pornografia. Les últimes dècades de guerres i terror polític als Balcans ens han portat a patir les nostres vides com una explotació perpètua, en la qual hem estat violats emocionalment, psicològicament i creativament per unes autoritats corruptes i estúpides. Per portar una vida normal i poder alimentar la teva família t'has de prostituir, vendre la teva ànima i posar el cul al millor postor. En qualsevol feina acabaràs sent explotat i humiliat de la forma més baixa, més viciosa. En aquest sentit, la pornografia actua en A serbian film com a al·legoria, en la mesura que és un fet perfectament normal en la nostra vida quotidiana…

-Deu reconèixer que la seva pel·lícula és molt bruta, senyor Spasojevic.

-Ho cregui o no, la intenció inicial no era escandalitzar, sinó exposar una sèrie de problemes de la forma més exacta, honesta i directa possible. Aquesta és la raó, crec, que la pel·lícula tingui aquest aire tan furiós, tan bèstia.

-Veure la pel·lícula és gairebé una experiència física. Fa patir.

-És molt important que la gent entengui que les escenes de violència extrema no hi són per divertir o entretenir, sinó per recordar les coses terribles que ens envolten, per ajudar-nos a diagnosticar els problemes i no girar-los l'esquena de forma hipòcrita. Experiències com la violació, la humiliació i la degradació han de ser sentides per l'espectador en la seva pròpia carn perquè no les pugui ignorar. Desgraciadament, veure les atrocitats de la guerra per televisió en horari de màxima audiència quan ets un nen de 10 anys o haver patit els bombardejos de l'OTAN a la teva ciutat quan només tens 20 anys difícilment et pot inspirar coses maques…

-Vostè va comentar a Sitges que el seu film és «un atac a la censura i l'autoritat». ¿No li sembla paradoxal que la pel·lícula sigui víctima d'aquesta mateixa censura? ¿O potser és conseqüència d'això?

-A serbian film és una forma de resistència davant la censura i la correció política, que és una forma de feixisme. Aquesta correció està matant la creativitat, l'art lliure, el cine lliure. Així que no és paradoxal que A serbian film sigui víctima de la burocràcia demolidora. Quan estàvem fent la pel·lícula ja suposàvem que no ens deixarien viure. Ells ens guanyaran algunes batalles, sí, però A serbian film sempre sobreviurà.