elPeriódico.com

Té un Oscar. Ha produït més de 100 pel·lícules. Ha treballat amb Francis Ford Coppola, Ken Loach, Juan José Campanella, Álex de la Iglesia... Però surt al carrer i pocs coneixen el seu nom. S'anomena Mariela Besuievsky i és una de les productores de cine més actives d'Espanya. És, de fet, la meitat de Tornasol Films. L'altra meitat té nom masculí i és infinitament més coneguda: Gerardo Herrero (el seu marit i pare dels seus dos fills). Sempre en segon pla, Mariela va fer ahir un pas al davant i es va convertir en la protagonista al recollir el premi Ciutat de Conca, atorgat pel festival Dones en Direcció.

La productora Mariela Besuievsky, ahir a Conca. FERNANDO LÓPEZ

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 58 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 28 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Mariela va néixer a l'Uruguai fa uns quants anys (impossible fer-li dir la data de naixement). Com la seva germana Carolina, es va dedicar en cos i ànima al ballet. Tot i així, conscient de les seves limitacions, un dia el va deixar i va optar per l'actuació. De manera natural, i després d'alternar estudis al seu país i a Cuba, es va dedicar a la producció. «Els actors estan molt exposats a tot i a mi això no m'agrada. A més, des de petita tinc traça a l'hora d'organitzar. En els meus grups d'amics, jo sempre era la que gestionava el pot amb els diners comuns», explica la productora.

La bomba

Després de realitzar tres curts, va produir El dirigible, una pel·lícula que va arrasar i va arribar a projectar-se en la Setmana de la Crítica de Cannes. Ella va ser la mare d'aquesta cinta. Va fer de tot per tirar-la endavant, des de «buscar sota de les pedres els diners per produir-la fins a escombrar l'oficina passant per parlar de tu a tu amb el ministre de Cultura per aconseguir la nacionalitat del film». El dirigible va ser una autèntica bomba i amb ell va viatjar per mig món. Així va conèixer Gerardo Herrero, que va veure el seu enorme potencial i li va proposar venir a Espanya per treballar amb ell. Primer, com a prova, a veure què passava. Després, definitivament, cosa que va suposar tancar Nubes, l'empresa que Mariela tenia a l'Uruguai. «Va ser un moment dur. Però a vegades s'han de prendre decisions arriscades a la vida», explica.

El projecte va sortir bé. Tant en l'àmbit personal (va formar una família amb Herrero) com en el professional (a la prestatgeria llueix l'Oscar per El secreto de sus ojos, de Campanella, i està a punt d'estrenar Balada triste de trompeta, amb la qual Álex de la Iglesia va arrasar a Venècia).

Implicada al màxim en el seu treball, Mariela reconeix que la maternitat canvia la vida de les dones per més professionals que siguin. Ella, per exemple, va decidir repartir-se la tasques amb el seu marit. Ell és el que dóna la cara en les guerres de la política cinematogràfica. Ella està en altres guerres, les de l'oficina, les dels directors de cine, les de les coproduccions, i també les dels seus fills, de 10 i 13 anys. «Quan eren més petits, ens els emportàvem a tot arreu on viatjàvem, però ara és més difícil. Intento gestionar el temps i procuro no posar reunions en l'horari de deures, que va des de les set de la tarda a les nou del vespre, hora en què sopem tots junts a casa», destaca.

Després de repassar l'enorme llista de directors amb què ha treballat, Mariela afirma divertida que podria explicar «moltíssimes maldats». Però no en deixa anar ni una. El que sí que demana, i a crits, és que el futbol televisat no segueixi matant el cine. «És la nostra gran tragèdia. ¿Per què no emeten els partits al migdia, com a Anglaterra, i no a la nit?»